El proper divendres dia 20 de febrer parlarem de “Congrés de Cultura Catalana”. 50 anys .Temps d’esperances”, a càrrec de l’escriptor vilanoví Oriol Pi de Cabanyes. L’acte com sempre a dos quarts de setde la tarda a sala d’actes de la UPC.
Hem de retrocedir en el temps i situar-nos al gener de l’any 1975. Concretament el dia 28 de gener de 1975, la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. La iniciativa va rebre ràpidament el suport d’entitats, intel·lectuals i professionals de tots els àmbits. Amb aquesta col·laboració àmplia es va dissenyar un procés que volia combinar participació popular, anàlisi crítica i una actualització profunda dels elements que conformaven la cultura catalana de cara al futur. Pensem que en aquells moments la dictadura, ja a les últimes, encara impedia molts dels actes que es feien en català.
El Congrés es va desplegar al llarg de dos anys, fins al 1977, amb una força participativa excepcional: més de 12.000 inscrits, més de 1.500 entitats adherides i centenars de milers de persones implicades arreu dels territoris de parla catalana.
El Congrés de Cultura Catalana es va plantejar dos objectius principals:
Detectar les mancances i les llacunes que havien conduït a una situació anormal en cada àmbit de la cultura catalana.
Definir línies d’actuació per a la normalització cultural, en el marc d’una societat catalana democràtica i en un moment d’esclat de la reivindicació de l’ús públic i escolar del català.
El Congrés es definia a partir dels tres punts següents:
Sentit de Cultura: El terme de Cultura entès com un terme ampli. Anormalitat de la cultura catalana on es denuncia el fet que un poble no tingui l’estructura que li correspon, el suport suficient ni unes institucions polítiques pròpies. Així doncs, el Congrés havia de fomentar una nova cultura.
Sentit de Catalanitat: El Congrés va ser l’exponent unitari més important fins aleshores dels Països Catalans, entenent que la cultura catalana és la de tots els Països Catalans, essencialment la llengua catalana com a símbol d’unitat cultural i de realitat comuna. A través del Congrés, sorgeix una nova catalanitat per mitjà dels continguts culturals.
Sentit de Poble: Integrar a tothom que accepti els objectius d’aquest. El sentit de poble ha d’incloure els continguts culturals, no només l’ètnia i el tarannà, sinó també, la voluntat d’ésser català. Hi havia la necessitat d’eliminar qualsevol opressió nacional i social ja que això és la base del progrés polític. El Congrés entenia els Països Catalans com una única unitat territorial, com un sol poble.
El Congrés es va estructurar en 25 àmbits temàtics, que analitzaven l’estat de la cultura i de la societat als Països Catalans i definien propostes de futur.
Això va permetre desenvolupar 25 congressos paral·lels, cadascun dels quals va presentar els seus treballs i resolucions en una població diferent.
El Secretariat Cultural coordinava els grups de treball i va comptar amb la participació desinteressada de més de 3.000 professionals, intel·lectuals, artistes i especialistes.
Cada àmbit havia de:
Fer un balanç de la situació cultural fins al moment i proposar línies de futur.
Analitzar de manera unitària la realitat dels Països Catalans, respectant-ne les peculiaritats pròpies.
Garantir una participació àmplia, combinant especialistes i una implicació popular viva i autèntica.
Finalment es va fer públic el Manifest de la Cultura Catalana
La presentació del Congrés a Vilanova va tenir lloc el dia 11 de març a la Biblioteca Balaguer, on inicialment es projectà un muntatge audiovisual sobre el Congrés i a continuació hi hagué una xerrada a càrrec de Max Cahner i Rafael Balada.
Les entitats vilanovines que es van adherir al Congrés, segons el Setmanari de Vilanova i la Geltrú (van ser aquestes: Agrupació Excursionista Talaia, Amics de la Sardana, Arxiprestat dels sacerdots de Garraf, Associació de Veïns de La Geltrú, Associació de Veïns de Sant Joan, Biblioteca Museu Balaguer, Bordegassos de Vilanova, Col·legi Samà, L’Acord, Orfeó Vilanoví i la Societat Coral La Unió Vilanovina. L’Ajuntament de la ciutat també s’hi va adherir
El Congrés de Cultura Catalana també va comptar amb un Àmbit de Projecció Exterior. L’equip de treball va redactar un manifest el qual es presentà a Vilanova i la Geltrú, per tal d’omplir el buit que havia deixat l’àmbit de Navegació i Pesca. A la cloenda de l’àmbit hi varen participar Eduard Vinyamata, Imma Tubella Josep Palau i Fabre i Oriol Pi de Cabanyes.
Els actes de cloenda de l’àmbit es van celebrar el 20 de Novembre de 1977 a Vilanova i la Geltrú.
Cercavila organitzat el dia de la Cloenda del Congrés
Un del ponents d‘aquella cloenda, Oriol Pi de Cabanyes, (novel·lista i assagista) és qui ens oferirà la conferència Congrés de Cultura Catalana”. 50 anys .Temps d’esperances”
De molt jove, amb disset anys, guanya la primera convocatòria de la “Crida als escriptors joves” de Serra d’Or i amb vint-i-tres anys ja obté el premi Prudenci Bertrana per la seva primera novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973). Per aquesta obra també rep el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la de l’any 1974. La novel·la té importància com a retrat de la joventut de l’època. Compagina la feina d’escriptor amb la docència i com a novel·lista també és autor dels llibres També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (finalista del premi Josep Pla de 1975) i Esquinçalls d’una bandera (1977, finalista del premi Sant Jordi de 1976). En el terreny de la narrativa breu publica l’obra Novenari d’ànimes (1978).
Com a assagista, Oriol Pi de Cabanyes publica, conjuntament amb Guillem-Jordi Graells, La generació literària dels 70 (1971) i com a especialista en el segle XIX, és autor de les obres La Renaixença (1978), Apunts d’història de la Renaixença (1984) i Repensar Catalunya (1989), amb la qual obté el Premi Josep Vallverdú d’assaig l’any 1988. De la seva extensa producció també cal destacar el dietari Llibre d’hores (1975-1978) (1980) i el llibre de viatges Pel bell nord glaçat (premi Sant Joan, 1995) S’acosta ja a la cinquantena de llibres publicats.
Col·laborador habitual en mitjans com Serra d’Or, Avui o La Vanguardia, Oriol Pi de Cabanyes ha estat director del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i de la Institució de les Lletres Catalanes, així com del Gabinet del Conseller de Cultura i del Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura.
Va ser vocal de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre els anys 1978 i 1980.
És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.