Conferència sobre:
“Congrés de Cultura Catalana: 50 anys. Temps d’esperances”.
A càrrec de Oriol Pi de Cabanyes i Almirall.
El conferenciant comença la seva intervenció explicant que la seva presentació serà una interpretació dels fets que es van produir a Vilanova i la Geltrú, des dels darrers anys 60 fins a la celebració de les eleccions municipals el 1979. Aquells anys van representar un transformació o transició cultural, que es va manifestar amb l’eclosió d’una nova generació de persones que volien canviar la societat.
Esmenta diferents situacions com a precedents del Congrés de Cultura Catalana (CCC):
- Congrés clandestí del 1964: es produeix un moviment que cerca inventariar els actius culturals catalans a fi i efecte de disposar d’una visió completa sobre la situació de la cultura catalana, des de diferents àmbits. Aquest impuls ve de la ma de joves nascuts durant la post-guerra (boomers). Destaca que en aquell context dominava una voluntat de “reconciliació”, inspirada per la sòcio-política italiana, els equilibris entre la democràcia cristiana, el partit comunista i la socialdemocràcia.
- L’Assemblea de Catalunya (1971-1977): plataforma unitària antifranquista. D’alguna manera va representar el punt o lloc de trobada entre els dirigents dels partits no legalitzats encara i els moviments socials de base.
- El gener de 1975, Josep Pi-Sunyer Cuberta, membre de la Junta del Col·legi d’Advocats, impulsa la realització d’un “Congrés en defensa de la Cultura Catalana”. La periodista Anna Balletbó va publicar la notícia a La Vanguardia i de forma immediata, el governador civil Rodolfo Martín Villa va fer mans i mànigues per treure la paraula “defensa” atès que feia suposar que la cultura catalana havia sigut atacada. Així doncs, finalment, es va celebrar el “Congrés de Cultura Catalana”.
- El març de 1975, el Ple de l’Ajuntament de Barcelona, 18 regidors van votar NO a una ajuda per a l’escola catalana proposada pel regidor Jacint Solé Padró. Al carrer això va desvetllar una onada de protestes i reaccions en forma de cançons i acudits.
- En aquell context, es van produir unes declaracions a París, del President del Govern d’Espanya Adolfo Suárez, que en resposta a una pregunta sobre si es podria ensenyar en català a la universitat, ell va dir que “no seria possible explicar física nuclear en català”, que va causar un gran enrenou i oposició.
- També durant aquells anys, artistes com Miró, Tàpies, Subirachs, etc., van dissenyar molts cartells (que es projecten a la pantalla de l’Aula), tots posant de relleu la llengua i la cultura catalana i la llibertat, a favor del CCC.
- El CCC va anar agafant empenta i en poc temps, va aconseguir el suport de col·legis professionals, entitats i altres institucions. Es van dissenyar 25 àmbits de treball (educació, sanitat, territori, paisatge, patrimoni, etc.), amb la voluntat de recopilar els actius, valorar la seva situació i establir un pla d’actuació per a cada àmbit. Cal destacar la voluntat de consens i de construcció positiva a partir d’un procés participatiu, de base assembleària. Hi van participar tots els territoris de parla catalana i Joan Fuster, va impulsar l’ús de la denominació “Països Catalans”.
- El CCC va ser presidit per Jordi Rubió i Balaguer, intel·lectual reconegut prestigi per les seves capacitats i rigorosos treballs. En van ser vici presidents d’honor: en Joan Miró, Joan Fuster (representant del País Valencià), Francesc de Borja i Moll (Illes Balears), Pere Ponsich (Catalunya Nord) i Joan Martí Alanis (Andorra).
- El CCC va propiciar una intensa relació entre diferents actors socials, econòmics i culturals, com per exemple els pagesos catalans i mallorquins van constituir un sindicat; els escriptors van crear una associació que acabaria sent l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, etc.
- Cal dir que a Madrid es va constituir una Comissió de suport al CCC.
- Les dones van tenir una presència reduïda a través de Montserrat Roig, M Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies, etc., que van ser la base per a una implicació femenina més àmplia en un futur.
Com a curiositat, comenta que es va produir un debat sobre com denominar l’àmbit relacionat amb la Literatura, que finalment es va dir “Àmbit de Producció Literària”, amb la voluntat d’incloure una àmplia base social i que la Literatura arribés a tothom.
La Constitució del 1978 va prohibir de manera explícita l’associació o federació entre Comunitats Autònomes, limitant així les possibilitats de defensa i d’impuls de la llengua catalana als territoris amb aquesta parla. Posteriorment, aparegué el moviment de separació entre el català i el valencià, com si fossin dues llengües diferents i que avui perdura, dividint a la societat. Es comenta que aquest moviment de separació lingüística també s’hagués pogut produir entre el castellà i l’andalús, que al cap i a la fi tenen la mateixa arrel però amb formes lingüístiques diferenciades. Això no va passar i per tant, el que va succeir amb el català té una clara intencionalitat política segons el conferenciant.
Més endavant, el CCC va ser la base per a considerar el català com a llengua oficial de Catalunya. Poc a poc, el franquisme anava perdent l’hegemonia social i cultural a Catalunya.
A Vilanova i la Geltrú, entre el 18 i 20 de novembre de 1977, s’havia de celebrar la cloenda de l’àmbit de “Navegació i Pesca”, però finalment es va fer la cloenda de l’Àmbit de Projecció de la Cultura Catalana”.
Hi van participar:
- Enric Garriga i Trullols (Occitània), que coneixia bé les relacions entre la cultura catalana als dos costats dels Prineus.
- Josep Carbonell i Jané (Sitges), que va parlar sobre la parla a Occitània.
- Joan Callejón Cabrera (Vilanova i la Geltrú), coneixedor i amb forta implicació amb l’activitat cultural i periodística a Vilanova i la Geltrú.
- August Bové i Font (Barcelona), que va presentar l’àmplia xarxa de lectorats de català a universitats de tot el món.
- Josep Palau i Fabra (Barcelona), que va parlar sobre la literatura i la poesia en català.
- Fèlix Cucurull i Tey (Arenys de Mar), que va parlar sobre les relacions entre les cultures ibèriques.
- Eduard Vinyamata, que va parlar sobre les cultures minoritzades.
- Oriol Pi de Cabanyes, que va parlar sobre els vilanovins i vilanovines a l’estranger.
El CCC va potenciar el rol de la cultura popular a la societat, com es va posar de manifest a Vilanova i la Geltrú durant aquell cap de setmana i a través d’altres presentacions protagonitzades pel Bienve Moya i Xevi Orriols.
Els debats dels 25 àmbits es van concretar en unes resolucions publicades en 4 volums, posant de relleu les grans aportacions de tantes i tantes persones, definint un programa de treball per a la millora del país. El CCC va ser l’expressió d’un desig col·lectiu per guanyar el futur.
El 23 d’abril del 1976 es publica per primer com el diari en català l’AVUI i a finals del 1976, a Vilanova i la Geltrú, per l’impuls de l’Eugeni Molero, el Sixte Moral i d’altres persones, el Setmanari de Vilanova i la Geltrú, que va ser una alternativa a la premsa oficial del franquisme, el “Diario de Villanueva”.
El 1981, la llibreria La Mulassa va portar al poeta Miquel Martí Pol, en motiu de la presentació del seu poemari “l’àmbit de tots els àmbits” i es va referir als versos “… tot és possible i tot està per fer…”. El conferenciant clou la seva presentació afirmant, després de tots aquests anys posteriors al CCC que “… no tot és possible ni tot està per fer…”. “Que no tot és al nostre abast, que anem fent el què sigui possible, de cara al futur: tenim història i tenim futur”.
