Pau Casals, 150 anys de records
El proper divendres 23 d’octubre a la Sala d’actes de la UPC i a les 18:30 h comptarem amb la presencia de l’Historiador, periodista i escriptor Joan Esculies que ens parlarà sobre Pau Casals, 150 anys de records.Joan Esculies ha treballat i ha investigat la trajectòria de Pau Casals a través de la documentació i testimonis valuosos de la seva vida. Ha publicat un seguit d’articles a La Vanguardia en els que va mostrant algunes facetes del genial violoncel·lista. És autor també d’un llibre molt interessant en que es posa de manifest la importància política del músic i la seva projecció mundial. En el llibre Pau Casals, la carta secreta de Tarradellas i Prieto explica que Pau Casals va estar a punt de ser president de la Generalitat de Catalunya. Això era conegut. Aquest llibre explica, però, que també podria haver estat president del govern de la República a l’exili l’any 1950. I que ho podria haver estat de la mà de Josep Tarradellas i del líder socialista Indalecio Prieto.
La figura de Pau Casals és de nou recordada i homenatjada en complir-se el 150è aniversari del seu naixement. Com més temps passa, més s’engrandeix el seu significat de persona que va lluitar des de la seva posició pels drets humans. La música com una eina crítica de transformació del món, utilitzar els sons del violoncel per lluitar en favor de la pau i dels drets humans. Tot plegat sense oblidar-se de vetllar per la importància i supervivència de les cultures minoritzades com la catalana.
En el Web de la Fundació Pau Casals hi trobem unes notes biogràfiques Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) ha sigut un dels músics més influents del segle XX. Violoncel·lista, director d’orquestra, compositor, humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia, el seu llegat el converteix en un dels noms més universals de la música i la pau.
Amb vint-i-tres anys triomfa a París amb el gran director Charles Lamoureux, i comença una brillant carrera com a solista que el porta a tocar als millors auditoris del món. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Nova York, on consolida la seva carrera com un dels millors violoncel·listes del moment.
El 1919 torna a Barcelona i crea l’Orquestra Pau Casals, que dirigeix sota la seva batuta fins al 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la victòria del general Franco, el 1939 s’exilia a Prada de Conflent, França, i a partir del 1957 a San Juan de Puerto Rico, on mor el 1973, a l’edat de noranta-sis anys. El novembre del 1979, amb el retorn de les institucions democràtiques a Catalunya, les seves despulles són traslladades al cementiri de la seva vila natal, El Vendrell.
Per entendre la rellevància del personatges recordar que Casals va composar l’Himne per a Nacions Unides . L’acte d’estrena es va celebrar a la seu de l’Assemblea General a Nova York, i el mateix dia Casals va rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides de la mà del Secretari General U-Thant, en reconeixement a la seva trajectòria vital de compromís amb la pau, la democràcia i la llibertat. El seu discurs d’agraïment, improvisat i emotiu va esdevenir un moment històric de referència. En el discurs va pronunciar aquelles famoses frases de Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle xi totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle xi… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya..
Un exemple de la personalitat i de la universalitat de Pau Casals.
Per parlar-nos d’aquest records al llarg de 150 anys tindrem a Joan Esculies.
Joan Esculies és escriptor, historiador i periodista. Llicenciat en biologia per la Universitat de Barcelona (1998) i en periodisme per la Universitat Internacional de Catalunya (2001), feu estudis de política internacional al Birbeck College de Londres (2007) i de comunicació empresarial a ESADE (2008). Doctorat en història per la Universitat Pompeu Fabra amb la tesi Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil (2012). Col·labora en publicacions periòdiques (Sàpiens, Descobrir, El
País, Ara, etc.) i en programes de ràdio i televisió com a historiador i comentarista polític. És autor d’articles sobre nacionalisme i separatisme europeu, especialment català, aquest centrat en el període previ a la Segona República Espanyola i la Guerra Civil de 1936-39.
Ha publicat 1714. La Guerra de Successió (2008), entrevista amb l’historiador Joaquim Albareda reeditada el 2014 amb el títol La guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial; Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (2011); Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre (2014); 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial (2014, amb David Martínez Fiol); Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (2014); Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme (2015); Macià al país dels soviets (2015, amb Enric Ucelay-Da Cal); Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto (2016); Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas (2017); A la recerca de Prat de la Riba (2017); 1917. El año en que España pudo cambiar (2018, amb David Martínez Fiol); Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador (2018, premi Gaziel de biografies i memòries): Artemi Aiguader. Posar ordre a la rereguarda (2021), Tarradellas, una certa idea de Catalunya (2022) i Josep Fornas, el solucionador (2022, premi Carles Rahola 2022).
En el camp de la ficció literària és autor de les novel·les L’ocell de la pluja (2002, premi Ciutat d’Elx) i Un veí ben estrany (2025), i dels reculls de narracions Tràilers (premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005) i Contes bàrbars (2009).