El proper divendres dia 21 de febrer a dos quarts de set de la tarda i a la sala d’actes de la UPC el Jordi Minella ens oferirà la conferència Què veiem al cel que veiem: el firmament de primavera.
Entenem com firmament part de l’espai sobre la Terra on hi ha els núvols i on es veu el Sol, la Lluna i els estels. I aquest firmament va variant cada dia en funció de els estacions de l’any en que fem l’observació.
És un exercici molt interessant contemplar el nostre cel sobretot a les nit. No sempre és fàcil fer-ho, sobretot en les ciutats on la contaminació lumínica crea determinats inconvenients.
Però és un exercici recomanable i que sempre té com a premi visions d’estels i figures estel·lars que ens fan gaudir del gran misteri de la natura.
En Jordi Minella no és la primera vegada que ens acosta a quest matèria, ara ja fa una anys ens va parlar de “Lluna, planetes i nits estelades” i va fer una repassada molt interessant sobre els astres que tot i veient-los, a vegades no en tenim prou coneixements.
Ara el convit, és veure el firmament durant la primavera I sobre aquestes visions hem trobat la següent informació que ens pot acostar a la xerrada de Jordi Minella
El cel de la primavera és dominat per estrelles properes que formen un primer pla sobre el fons de l’espai intergalàctic profund. Si s’observa el cel de la primavera amb telescopis es té accés al regne de les galàxies externes. En la direcció de la regió del pol galàctic nord, en les constel·lacions de la Cabellera de Berenice (Coma Berenices) i de la Verge (Virgo) hi ha l’acumulació de galàxies més destacada del cel boreal i algunes d’elles són accessibles, com a petits grumolls de llum difosa, a l’observació amb prismàtics des de llocs sense contaminació lumínica.
Gràcies a la posició favorable de l’eclíptica al firmament, la primavera és una bona època per a observar la Lluna i els planetes; tot i que cal tenir en compte que són objectes mòbils i és important disposar d’informació sobre la seva ubicació.
El cel de la primavera posa a l’abast de la vista algunes de les constel·lacions més importants i conegudes del firmament. Destaca entre totes l’Óssa Major (Ursa Major), amb l’asterisme del Carro Gran situat prop del zenit al començament de la nit. Perllongant la corba que assenyala la cua de l’Óssa Major, aviat s’arriba a l’estrella taronjosa, gegant i molt brillant anomenada Artur (Arcturus), l’astre més destacat de la constel·lació del Bover (Bootes), i coneguda amb el nom científic d’α Bootis. Més enllà, seguint el camí corbat que procedeix de la cua de l’Óssa, hi ha l’estrella més brillant de la Verge, l’Espiga (Spica, α Virginis).
Tornant a l’Óssa Major, directament al sud del Carro Gran es troba la constel·lació destacada del Lleó (Leo). El cap i el terç davanter del cos d’aquest animal dibuixen l’asterisme conegut com la Falç, amb la brillant estrella Regulus (α Leonis) a l’extrem del seu mànec.
Cap al nord, la constel·lació de l’Óssa Menor (Ursa Minor), formada per estrelles tan febles que cal observar-les des de cels molt foscos i nets, assoleix a la primavera la seva millor ubicació. El seu astre més brillant, l’estrella Polar (Polaris, α Ursae Minoris), apareix aparentment clavada molt a prop del pol nord celeste.
Cap a l’horitzó oposat, mirant al sud, les parts més septentrionals de la constel·lació del Centaure (Centaurus) apareixen tímidament durant la primavera. L’estrella més propera al Sol, α Centauri, mai no s’arriba a veure des dels Països Catalans.
Tota la complexitat de l’explicació ben segur que se’ns farà perfectament interpretable amb les explicacions del Jordi Minella. Ell és Enginyer Tècnic de Telecomunicacions: Imatge i so. I per damunt de tot, aficionat a l’Astronomia i a mirar el cel amb curiositat. D’aquesta curiositat en neixen les explicacions que farà al llarg de la conferència. Què veiem al cel que veiem: el firmament de primavera.