Sí, el català és cosa de tots
Divendres passat vam tenir l’oportunitat d’escoltar al catedràtic Emili Boix i Fuster que ens va parlar d’Els futurs del català: què en sabem i què hi podem fer”. Al llarg de la xerrada va analitzar la situació de la llengua catalana i alguns dels perills que l’assetja, però també d’algunes accions que de manera individual i també col·lectiva podem fer per mantenir uns nivells acceptables en el seu ús i projecció.
D’entrada el professor Boix ja va fer una confessió clara en afirmar que en el tema de la llengua ell no és neutral ja que manifestà la seva posició respecte a que vol que la llengua dels seus avis i pares passi als seus fills i nets amb la màxima garantia de perdurabilitat. Per tant actitud pro activa en l’ús i defensa de la llengua.
Passà revista a la situació de la llengua en els sets territoris en que el català es llengua parlada:
Catalunya ,Vall d’Aran , Illes Balears , Comunitat Valenciana , Franja de Ponent i fora de l’Estat espanyol a Andorra, la Catalunya Nord i a l’Alguer. Prop de sis milions de persones tenen el català al seu abast com a llengua habitual. A Catalunya es manté la xifra de parlants, malgrat percentualment hagi baixat per l’augment de població fruit de l’arribada de la immigració molta d’ella sud-americana amb ús habitual del castellà.
|
Parlà del marc legal i concretament de l’article 3 de la Constitució Espanyola que diu
- El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
- Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
- La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
La Constitució doncs, consagra la preeminència de la llengua castellana amb obligació, cosa que no fa amb les altres llengües de l’Estat.
Un punt interessant va ser veure com altres estats protegeixen les llengües minoritàries, cas de Suïssa, Finlàndia, Canadà i Bèlgica que serien exemple a tenir en compte per fer un tractament més just i equilibrat de les llengües.
Va comentar també alguns dels reptes que té plantejat avui el català i ho va fer a través de 6 conceptes
Desintegració, que correspon al fet de que cada institució (IEC, Acadèmia Valenciana de la llengua , Institut Ramon Llull) que vetlla per la llengua vagi pels seu compte per comptes de criteris unificats.
Divisió, que faria al·lusió a la fractura de la comunitat per la seva llengua.
Devaluació, la llengua deixa de ser habitual en sectors importants. En el nostre cas la Justícia i cada cop en major mesura a la sanitat.
Dissolució, pèrdua de qualitat de la llengua pel que fa aspectes formals.
Desaparició, seria el cas de que majoritàriament és deixés d’utilitzar el català com llengua d’ús habitual.
Desmobilització, que seria l’aspecte més greu. No fer res davant dels perills que planen damunt la llengua.
I en aquests sentit va fer esment a algunes organitzacions que treballen activament en pro del català, del seu ús i de que es respectin els drets lingüístics.
I així mateix va recomanar que sempre usem el català com a llengua d’inici de la conversa i no ens deixem enganyar per l’aparença dels nostre interlocutor.
I finalment va considerar que si en “l’ambient” es respira l’ús de la llengua, moltes persones s’incorporaran als parlants de català.
Una xerrada molt didàctica la que ens va oferir el professor Emili Boix, que ens ajuda ,sens dubte, a aclarir algunes del les idees sobre la situació de la llengua i la millora de nostra actitud que és fonamental per la permanència i projecció del futur del català.
