El tema de la llengua és un tema del que necessàriament cal parlar-ne i sobretot és un tema en que cadascú des de la seva posició ha d’assumir responsabilitat per tal d’evitar que segueixi el retrocés en el seu ús.
El proper divendres 30 de gener comptarem amb la presència del sociolingüista Emili Boix i Fuster que ens parlarà sobre: “Els futurs del català: què en sabem i que podem fer”. La conferència serà a dos quarts de set de la tarda a la sala d’actes de la UPC.
Fa uns mesos el Conseller de Política lingüística deia que “La situació del català és diversa, complexa, delicada i reversible”, ho deia en la presentació de la cinquena enquesta d’usos lingüístics de la població, en què es constata la tendència a la baixa del català com a llengua habitual. Ja només ho és per a un 32,6%, menys d’un terç dels catalans. La paradoxa és que en el moment en que hi ha més persones que saben el català és el moment en que s’utilitza menys.
L’arribada de moltes persones d’arreu del món, però majoritàriament de països de parla castellana, han fet que hi hagi un augment de persones que no tenen el català com llengua habitual però no tinguin problemes d’entesa a la nostra societat i això des incentiva moltes vegades l‘aprenentatge del català .
Les polítiques d’immersió han estat modificades per alguns sentències que són masses vegades un handicap per la mateixa llengua i mostren la voluntat uniformitzadora que proclamen alguns grups polítics. Estem veient al País Valencià un retrocés enorme en les polítiques per fomentar l’ús de la llengua catalana i això representa un greu perill pel seu ús i per la seva expansió.
Es pot afirmar que avui el català no està en igualtat de condicions respecte al castellà i això és una evidència frustrant però incontestable i els resultat ja els hem vist. El català és encara la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en els seves interrelacions en l’àmbit de l’oci, només cal passejar-se pels patis de les escoles o estar una mica atent quan vas pel carrer i escoltes les persones amb qui et creues. No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser pro–actius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració del castellà ni de cap altre llengua sinó com una discriminació positiva respecte al català fins arribar a la normalitat que marquen els “standards” mínims d’us i comprensió de qualsevol llengua i també del català
Hi ha un acord unànime de que el català és una llengua de cohesió social com s’ha pogut demostrar i com s’ha acreditat en moltes ocasions, ja amb una perspectiva històrica prou àmplia. I si no fos així no tindria sentit la batalla de la normalització i l’expansió. Elements de reconeixement social i també d’entesa i inserció en una societat d’ acollida. Creiem que s’ha d’assumir i d’estendre la idea de que el català a més de la llengua pròpia d’un territori i per tant aquella que ha de ser prioritària, és al llengua de la participació en la vida pública. Tenint en compte que encara no és possible viure a l’espai públic en català amb absoluta normalitat i en alguns aspectes de la nostra societat és difícil senzillament expressar-t’hi i que t’entenguin, caldria posar-hi més dedicació. Ara bé, tampoc cal ser del tot pessimistes i no es pot afirmar que en aquets moments hi hagi retrocés malgrat les xifres d’ús i entesa encara són molt millorables.
Però la realitat és molt més complexa i cal anar sumant parlants i gent que aprengui i usi el català i en això les administracions han de jugar un paper determinant amb recursos i polítiques pro actives. Però també compta, i molt, l’actitud personal que pot jugar un paper prou important no renunciant en cap cas en expressar-te i demanar que s’expressin en català en tota relació d’àmbits socials.
Per parlar del present i del futur de la nostra llengua el catedràtic Emili Boix i Fuster ens parlarà sobre : “Els futurs del català: què en sabem i que podem fer
Emili Boix i Fuster, Sociolingüista, catedràtic del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona i professor de sociolingüística, ha destacat per la recerca sobre els usos i les actituds lingüístiques a l’àrea metropolitana de Barcelona i la transmissió lingüística en famílies mixtes. Entre moltes altres publicacions, ha estat coautor, amb F. Xavier Vila, del manual Sociolingüística de la llengua catalana (Ariel, 1998). Ha estat president de la Societat Catalana de Sociolingüística, societat filial de l’IEC (1999-2006), director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana i impulsor del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC-UB). És membre de la junta de l’ONG Linguapax. Així mateix, és co-investigador principal, amb Avel·lí Flors-Mas, del projecte finançat pel govern espanyol: «Alta minorització i reproducció lingüística en el sud-oest europeu (AMRELSE)». Les seves publicacions més recents són: “Polítiques lingüístiques: per què tanta intolerància envers la diversitat?” dins “Llengua i dialectes: esperances per al català, el gallec i el basc” (ed. per Emili Boix i M. Pilar Perea 2020), Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona,, 25-43; i “La sociolingüística catalana: entre els passats i els futurs” dins “Noves perspectives en lingüística catalana. Passat, present i futur” (ed. per Lluís Payrató, Emili Boix, M.Pilar Perea i Clàudia Pons-Moll 2023) Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 291-312.