Jaume Aulet ens va oferir la conferència Joan Capri: el rei del monòleg i un dels mites de la cultura popular.
El conferenciant va començar la xerrada anunciant-nos que no es trobava gairebé bé fruit de que s’havia oblidat de prendre’s la pastilla que li tocava el dia abans. Una situació que feia perillar doncs la qualitat de la conferència, però vaja, només era la pastilla.
I tot seguit ens va oferir el monòleg Les pastilles de Joan Capri. Pastilles, la solució a tot. I com que el mateix monòleg acaba fent al·lusió al cinema, Aulet, recuperat ja, va entrar en matèria per explicar-nos que Capri va fer poc cinema tot i la seva gran capacitat artística Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, l’alcalde i el notari (1969), són les dues pel·lícules que va fer com a protagonista, totes dues dirigides per Josep Maria Font.
Va fer també molta televisió amb diverses comèdies de situació que es feien en directe, així va protagonitzar la sèrie Doctor Caparrós, de TVE, treballant al costat de Maria Matilde Almendros i un jove Joan Pera, i en van fer dues versions, Medicina general i Metge de poble. Als anys noranta, va treballar per a TV3 en l’espai de monòlegs Amb l’aigua al coll al costat d’un dels seus guionistes Joan Vilacasas.
Capri va començar a fer algunes interpretacions teatrals com a secundari al Teatre Romea. Ben aviat es va veure que Capri omplia l’escenari ell sol i a partir d’aquí va ser el primer actor de la companyia. El seu primer èxit va ser Camarada Cupido (1955) de Xavier Regàs i després ja va tenir un seguit d’obres de teatre. Va protagonitzar adaptacions de Josep M. de Sagarra, com ara El senyor Perramon (1960) i El fiscal Requesens (1963), i va actuar al costat de Mary Santpere en el reeixit espectacle Don Juan Tenorio (1976). Era un bon actor.
Però on Capri va assolir les majors cotes d’èxit va ser amb la seva vessant de monologuista. Els primers monòlegs van sorgir a l’any 1961 i a l’any 64 va arribar a vendre més de cent mil discs. Un èxit espectacular pel moment..
La popularitat del monòlegs de Capri (El nàufrag, El casament, El desmemoriat, El maniàtic i Vivendes protegides) es deuen a la seva capacitat de connectar, la seva proximitat al llenguatge popular i també al contingut del monòlegs que tenen una vessant moderadament crítica pel moment però reflecteixen clarament la situació que es vivia en aquells moment.
Capri esdevé un mestre de monologuistes, ell enllaça amb la tradició del modernisme amb personatges com Santiago Rossinyol o Albert Llanas i enllaça amb alguns del monologuistes actuals com Joan Pera o personatges del programa versió RAC 1 de Toni Clapés com els senyor Bohigues o el sr. Marcel·lí o també Andreu Buenafuente , que actuen amb un estil que te reminiscències d’un Capri amb l’evolució corresponent a l’entorn actual.
Joan Capri té també diversos treballs i estudis sobre la seva figura i actuació. A l’any 1959 va publicar-se el primer llibre sobre els seus monòlegs
També s’han publicat diversos treballs sobre la seva obra i la seva trajectòria professional
Josep Maria Poblet va publicar una biografia .
I un llibre homenatges que va coordinar David Escamilla, el fill de Salvador Escamilla el promotor del programa de ràdio Ràdioescope en el que Capri hi feia algunes actuacions en el mític programa de Ràdio Barcelona
També en el llibre Literatura i economia amb la coordinació de Joaquin Perramón hi ha un treball d’Iu Pijoan L´economia en l´humor de Joan Capri, que mostra l’exemple de l’economia dels anys seixanta i setanta amb l’estudi dels monòlegs de Capri. Cal dir que fa relativament poc es va presentar una tesi doctoral Els monòlegs de Joan Capri un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització de Teresa Serés a la Universitat de Lleida. Aquesta Tesi Doctoral té com a objectiu axial estudiar els monòlegs de Joan Capri a partir de diferents dimensions i perspectives (pragmàtica, sociològica, semiòtica, discursiva, etc.)
Mentre anava exposant les seves opinions sobre Capri, Jaume Aulet ens va oferir alguns del monòlegs i realment ho feia molt bé. Amb la necessària distància, Capri es va fer present a l’Aula. La fina ironia, en alguns moments un certs sarcasme i sempre amb una voluntat de distreure i divertir , els monòlegs de Capri ens van fer retornar a una altre època. Alguns del texts són d’una actualitat evident. Tot i així, el mateix Aulet va deixar clar que avui els monòlegs de Capri no són precisament políticament correctes, un cert masclisme, un cert racisme…. Tot plegat però cal emmarcar-ho en el moment i l’època en que van ser creats.
Segons Aulet tres qüestions són les que va fer popular a Capri. Les virtuts i qualitat com a actor , amb el seu llenguatge expressiu, connectant amb la vida real. Una capacitat d’interacció i expressió notable. El context teatral, Capri fou un gran actor i va tenir la capacitat de connectar amb la cultura popular i les seves obres teatrals anaven a omplir aquesta parcel·la de la cultura. Obres de teatre amb un cert regust costumista però que eren molt seguides. Els representants del teatre més compromès i reivindicatiu del moment no tenien massa bona opinió de Capri.
I el tercer element e l’èxit de Capri va ser les característiques dels seus monòlegs, que interpretaven una quotidianitat compartida amb molta gent, els seus neguits, i les seves preocupacions que eren tractades amb gràcia i broma. Molts dels guions van ser escrits per autors reconeguts com Josep Maria de Sagarra, J. Maria Poblet. Josep Espinàs, Valentí Castanys, Antoni Muntañola i altres escrits per ell mateix.
Sigui com sigui és innegable de la importància que va tenir Capri , per la seva obra i pel que va significar en la cultura popular, en alguns moments d’una certa necessitat de trobar elements de distracció en català.
Jaume Aulet va portar l’obra de Capri a l’Aula amb una exposició molt àgil i unes interpretacions del monòlegs fantàstiques. Tot plegat va ser una sessió per recordar.
Un pèl de nostàlgia potser, però també vam riure molt i això sempre és bo.
