Aquesta frase enigmàtica de l’evangelista Lluc va ser l’anunci de que la marededeu de Núria tornava a la seva seu, al Santuari.
Però abans de que això passés hi va haver un seguit de fets i circumstàncies que ens van explicar a la conferència que va tenir lloc divendres passat a l‘Aula, la Rosa Anna Felip i el Manuel Castellet en la seva exposició : Vilanova i la Geltrú en el segrest de la Marededeu de Núria.
La conferència va ser coorganitzada amb l’Òmnium Cultural amb qui ja es va fer una altra xerrada. El President de l’Aula Francesc Vila va explicar aquesta col·laboració i la Pilar Contreras de l’Òmnium va presentar els ponents de la conferència.
Va ser Manuel Castellet qui va començar la narració i va voler posar en context els fets al voltant del segrest de la Marededeu de Núria. Emmarcant-lo en els primers actes de ressorgiment del catalanisme als anys 60. Concretament a l’any 1961 es van produir els fets coneguts com a Fets del Palau en que celebrant el centenari de Joan Margall, el públic assistent al concert de la celebració de l’Orfeó Català va entonar el Cant de la Senyera que havia estat prohibida per l’autoritat governativa. Aquest fet va portar a la detenció de Jordi Pujol i el seu empresonament durant uns anys. A l’any 1963 el diari Le Monde va publicar una entrevista molt crítica amb el govern franquista a l’Abad de Montserrat, Aureli Maria Escarré, com a conseqüència d’aquestes declaracions Franco el va expulsar d’Espanya.
A l’any 1966 té lloc la Caputxinada, una reunió de professors i estudiants de les universitats per fundar el Sindicat Democràtic, la policia va encerclar el recinte del Caputxins de Sarrià i va practicar nombroses detencions. El mateix 66 a rel de les detencions d’alguns estudiants, uns 200 capellans es van manifest vestits amb sotana per reclamar l’alliberament de l’estudiant Joaquim Boix detingut i torturat a la prefectura de Via Laietana, aquesta manifestació va ser dissolta a garrotades i els seus promotors detinguts.
Es produïa també la substitució del bisbe de Barcelona i quan s’esperava un bisbe català es va anomenar a Marcelo González que venia d’Astorga. Aquets fet va obrir una campanya reivindicativa de “Volem Bisbes catalans”
És en aquest context que es creu oportú fer una acció que generi impacte i serveixi per cridar l’atenció sobre la situació a Catalunya.
Un dels activistes més importants dels anys seixanta, Xavier Polo va ser l’encarregat de buscar una acció contundent, es valoraren diverses accions però finalment s’opta pel segrest de la Marededeu de Núria. Però va ser Nemesi Solà un agitador cultural que a l’any 1967, en plena dictadura, qui va organitzar l’operació.
A la pràctica van ser Xavier Margais, i Toni Ribes i altres que van treure la Marededeu del seu cambril i el van posar en una motxilla protegida amb un casc d‘escalada i la van baixar fins a Queralbs on els esperava un cotxe. Enric Lahoz, que l’any 1967 era vicari de Ribes de Freser i organista de Núria va ser la persona que va carregar el pes de la investigació que va fer la Guàrdia Civil. Lahoz era un jove capellà progressista que va despertar sospites. El règim franquista i la Guàrdia Civil, amb el consentiment del bisbe d’Urgell d’aquell moment, el van acusar d’haver robat la Marededéu, tot i que no hi havia tingut res a veure. Va ser processat però finalment el cas es va sobreseure per falta de proves.
Els segrestadors van portar primer la imatge a una masia de Vallgorguina , i desprès Nemesi Solà la va portar fins Barcelona amb una família coneguda. Però allà es va considerar que no era segura i el matrimoni la va portar a una casa de Vilanova i la Geltrú a la Rambla Principal el número 61 al pis principal on hi vivien les germanes Narcisa i Dolors Ferrer Pollès, Sense que elles ho sabessin van tenir la Marededéu de Núria en una gran armari en la part superior.
Mentre, es va fer córrer un document en que un grups de capellans reivindicaven el segrest i demanen tres coses per tornar-la
Elecció de bisbes catalans seguint els preceptes del Vaticà II
El retorn de l’Abad de Montserrat, Aureli Maria Escarré
La dimissió del bisbe de Barcelona, Marcelo González.
Passen els anys i les circumstàncies van variant, a l’any 1971 l’Abad Escarré torna ja molt malalt i mor a Catalunya. Es nomenat bisbe de Barcelona Narcís Jubany, les condicions es van complint i es planteja el retorn de la Marededeu. Ja no té sentit mantenir-la amagada.
Això també, però, és un problema ja que es tracta d’un objecte legalment “robat”. Hi ha converses a través de Josep Benet i Joan Samsa amb coneixences al bisbat d’Urgell i a través de Nemesi Marqués i el capellà Frederic Bara la imatge es retornada a Can Massana de Montserrat. És la dona de Josep Benet, Florència Ventura, qui fa efectiu el retorn lliurant-la al mossèn Frederic Bara.
Quan arriba a la Seu d’Urgell el bisbe Joan Martí creu que aquella nit mateixa i amb discreció ha de retornar a Núria.
Amb una Volkswagen “ escarabat” amb matricula d’Andorra conduit per Nemesi Marqués i amb un llarg itinerari i salvant algun que altre control arriben fins Ribes de Fresser i un cremallera retorna la imatge a la seva seu natural.
Frederic Marqués llençà l’avís al capellà de Núria. “En aquells dies Maria se’n anà de pressa la muntanya” perquè ho tingués tot preparat amb discreció per fer el retorn . El 28 de gener del 1972, més de quatre anys després tornava la Marededéu a casa seva
La història va acabar bé. I els ponents de la conferència expliquen que entre el seus objectius en escriure el llibre sobre el fets hi havia els de
Esbrinar qui es va endur la marededéu que va ser un secret durant molts anys.
On va estar guardada la imatge durant aquest anys de desaparició
Seguir la acusa judicial i les implicacions que hi havia. Sobreseïment de la causa contar el Mossèn Lahoz i poc interès policial
Com es va produir el retorn. Una operació tant important i discreta com el segrest.
Ara la Marededeu ja està al seu lloc natural, a la Vall de Núria.
Vam tenir l’oportunitat de conèixer un dels fets, potser menys recordat, de l’incipient moviment catalanista del país els anys seixanta.
Agrair, doncs, a Rosa Anna Felip i el Manuel Castellet el seu treball d’investigació i la claredat de la seva exposició.
