Creatives femenines. Artistes catalanes des del segle XIX fins ara.
Judith Méndez Moreno
Graduada en Història de l’Art per la UB i Màster en Estudis Avançats en Història de l’Art en l’especialitat “L’Art en la societat”.
Aquesta Conferència s’ha organitzat gràcies a la col·laboració entre l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf i Òmnium Cultural del Garraf.
La ponent comença la seva intervenció recalcant que durant tots els seus estudis de Graduada en Història de l’Art, mai es va fer referència a cap artista femenina, com si aquestes no haguessin existit.
La investigadora Elina Norandi afirma que entre el segles XIX i XX, ha trobat unes 200 artistes catalanes, només com a referència.
Cal revisar la Història de l’Art i mirar-la amb perspectiva de gènera per tal d’identificar les aportacions que les dones han fet al llarg del temps.
Ens hem de fer tres preguntes:
- Perquè no hi ha artistes femenines a la Història de l’Art.
- Quina aportació va fer la Revista Feminal, amb el lema: “Juntes som més fortes”?
- Com reparem els greuges històrics d’aquest oblit?
1.- Perquè no hi ha artistes femenines a la Història de l’Art?
Va ser la historiadora Linda Nochlin (1931-2017) qui el 1971, en un article seu, va establir l’inici de la Història de l’Art “feminista”.
Per analitzar aquesta anomalia històrica, cal posar al centre la principal causa, al voltant de la qual s’expliquen moltes coses: el sistema patriarcal predominant.
D’aquesta manera, el sistema patriarcal és el que origina els problemes de:
- Atribució d’obres artístiques: obres assignades o atribuïdes a artistes masculins, que en realitat eren obres d’artistes femenines. Eren obres que no estaven signades o bé que s’havia tapat la signatura, o s’havien falsificat perquè no eren artistes conegudes i atès que les obres eren de qualitat, llavors es falsificava la signatura per la d’un artista reconegut i així l’obra tenia més valor econòmic.
- Les dones tenien prohibit seguir els estudis de Belles Arts: només cal mirar quins artistes es van formar a la Llotja de Barcelona (Picasso, Miró, Fortuny, Nonell, Tàpies, Guinovart, etc), tots masculins. Cap dona. És a partir del 1850 que es va permetre l’accés de les dones.
- La crítica artística no reconeix a les dones artístiques: hi ha un menyspreu general de la crítica artística envers les obres d’artistes femenines. La ponent llegeix alguns articles on es troben afirmacions gratuïtes, insostenibles i que es donen per bones, com “la genialitat només la poden tenir els artistes masculins” o bé que les obres d’artistes femenines són per a l’entreteniment, de poc valor i d’una escassa aportació…
2.- Quina aportació va fer la Revista Feminal, amb el lema: “Juntes som més fortes”?
La “Revista Feminal” va ser un suplement de la Revista “Il·lustració Catalana”, que es va editar durant 10 anys, amb 128 números. Tenia una base o enfoc feminista, burgés i catòlic. Va ser dirigida per Carme Karr.
La “Revista Feminal” dona a conèixer les artistes femenines i la seva obra, amb les seves aportacions.
A finals del 2022, el Museu d’Art de Girona va fer una exposició per tal de donar a conèixer les artistes catalanes femenines: “Feresa de silenci. Les artistes de la Revista Feminal 1907-1917”, comissionada per Elina Norandi, Carme Clusellas i Isabel Segura.
A la presentació de l’exposició es diu:
“El vers que dona títol a la mostra, «amb feresa de silenci», està manllevat d’un poema de Dolors Monserdà (1845-1919), escriptora i una de les primeres activistes socials i feministes catalanes. El poema, titulat «L’estrella», continua dient que «tot un món ple de misteri, s’aixeca d’un món que dorm». Aquesta és la intenció última de l’exposició que presenta el Museu: despertar el misteriós —per desconegut— món de les dones artistes de primers del segle XX, superar la por als silencis i afavorir els altaveus presents i futurs per anar recuperant els noms, els rostres, les obres i les trajectòries de tantes artistes silenciades al llarg del temps.
3.- Com reparem els greuges històrics d’aquest oblit?
Aquest és el repte: com reparem els danys causats pel discurs historiogràfic del sistema patriarcal dominant. Cal un reparament d’aquesta desviació històrica.
Podem entendre aquest dèficit de la presència femenina en la creació artística com una conseqüència lògica del rol que la dona ha tingut històricament a la nostra societat: fent les feines de la casa, tenint cura de la criança dels fills i filles o de l’atenció als més grans, no tenen accés als coneixements i als materials per poder fer alguns dels llenguatges artístics com l’escultura o l’arquitectura. Com a molt, poden pintar perquè és més fàcil disposar del material per fer-ho, però sense coneixements, de manera autodidacta.
Podem fer un exercici: comparar dues històries de l’Art. Una de reconeguda i utilitzada des de fa molts anys com a referent a tots els nivells educatius: “Història de l’Art” de E.H. Gombrich (1950). Es tracta d’una obra amb finalitats divulgatives on no hi apareix cap referència a l’aportació de les dones a l’Art. I l’altra és “Història del Arte, sin Hombres”, de Katy Hessel (2022).
La ponent recomana veure el vídeo “Irreductibles” (YouTube), on Maria Gimeno qüestiona la Història de l’Art de Gombrich en una conferència titulada “Queridas Viejas”.
També recomana la lectura del llibre “Cent dues artistes” d’Elina Norandi (2022) d’editorial Univers, on es posen en valor les aportacions artístiques de dones catalanes dels segles XIX i XX.
Finalment, es fa una mirada als museus i el seu discurs historiogràfic a través de les seves “Col·leccions Permanents” i de les “Exposicions Temporals”.
Aquestes dues línies expositives, una de permanent i una altra de temporal, permet veure com les obres de les dones a través dels anys són absents a les “Col·leccions Permanents” i en algunes ocasions, són exposades a les “Exposicions Temporals”. Això vol dir dues coses: que els Museus disposen d’obres artístiques d’autoria femenina, però que només les utilitzen per a les “Exposicions Temporals”, significant una menor importància de les mateixes en el discurs històric que legitima cada Museu. En conseqüència, cal reivindicar que aquestes obres d’artistes femenines també formin part de les “Col·leccions Permanents”.
És necessari que els Museus i especialment aquells que tenen una gran rellevància com el MNAC o El Prado, adaptin el respectiu discurs historiogràfic, incorporant obres artístiques d’autoria femenina. Obres que aquests Museus ja tenen, però les tenen als seus magatzems. Cal que surtin dels magatzems i les exposin a les seves “Col·leccions Permanents” per tal de normalitzar el discurs i equiparar el rol d’homes i dones en la Història de l’Art.
La ponent comenta una anècdota que va tenir lloc al Museu del Prado: en una de les seves Exposicions Temporals, amb el títol “La mirada del otro”. En aquest exposició, El Prado mostrava obres artístiques de la seva col·lecció que no formen part de la “Col·lecció Permanent” (per tant, que té aquestes obres però les té al magatzem), amb la finalitat de donar-les a conèixer. Va mostrar una obra de l’artista “Rosa Bonheur” titulada “El lleó”, d’un gran realisme i precisió executiva. En un article, es va comentar “com podia ser que El Prado disposés d’una obra com aquella i que no figurés a la col·lecció permanent…”. A partir d’aleshores, El Prado la va posar a la seva “Col·lecció Permanent”, rescatant-la del seu anonimat al magatzem.
Es conclou la conferència amb una resposta a la pregunta “perquè no hi ha hagut grans artistes catalanes?”, doncs per què no se les ha considerat prou grans!! Així de senzill.
