Amb aquest títol, l’artista i divulgadora de l’art, la Sra. Mariona Millà, ens ha presentat el genial artista que ara ha fet 100 anys del seu naixement: l’Antoni Tàpies. Ens ha apropat la seva persona i les seves qualitats com artista que ha treballat en els llimbs de la recerca de nous materials, de nous continguts, per trobar el seu propi estil.
La Mariona Millà ens explicà que a diferència d’altres artistes que hem pogut conèixer darrerament com la Frida Khalo, Picasso o Mirò, l’obra de Tàpies genera, a qui la contempla, un sentiment de perplexitat. Davant d’un Tàpies adoptem una actitud “preventiva”, per la complexitat de la seva proposta: Tàpies necessita “ser explicat”. Tàpies revisa i sacseja tot el què és viu. Ell mateix defineix aquest sentiment amb dues frases: “vull generar un espeternec, un xoc, i al mateix temps, un sentiment de pau de l’ànima”; “Penso que una obra d’art hauria de deixar perplex l’espectador: fer-lo meditar sobre el sentit de la vida”
És un artista que el trobarem sempre barrejat entre els materials que utilitza per a la seva obra: en aquest sentit són eloqüents les imatges que el retraten al seu estudi, on sobre una fusta o tela posada en un pla horitzontal, hi va dipositant els materials per tal que quedin fixats. La disposició d’aquests materials (terra, sorra, pols de marbre…), segueixen els seus esquemes mentals, que projecten sempre un missatge en sentit filosòfic o polític.
Crida l’atenció la manera com Tàpies executa el seu traç: el veiem donant voltes a la superfície plana, reflexiu, meditatiu, fent gestos corporals, mentre el pas i el moviment dels braços anticipen lentament, un traç que sembla impulsiu però que no ho és, un traç fins i tot violent sobre la tela o la fusta, un traç enèrgic, decidit, ferm que posteriorment acaba de modular com un “xaman”, amb un aire misteriós relacionat amb la pràctica de la filosofia Zen.
Primer crea la imatge al cap i amb el moviment lent del cos (caminant a poc a poc i movent els braços lentament), de cop crea, plasma l’obra sobre la tela o la fusta. Ens diu: “Encara no he pintat l’obra que estic buscant!”. Sembla que utilitzi els estris (pinzells, pots, punxons, desembussadors, etc.) com si fossin armes.
La perplexitat de l’espectador és fruit de la dificultat per entendre l’obra: en general, fons blancs o clars, amb uns traços negres gruixuts, sorra enganxada o altres elements matèrics. Formant imatges que són símbols, sovint no directament comprensibles, composant un expressionisme abstracte, amb fort contingut simbòlic.
Podem definir la seva obra com Dadaista, Surrealista, Expressionista. Els seus primers treballs ens recorden als de Joan Pons o Joan Mirò, companys de “Dau al 7”. De fet, practica una barreja d’estils i tècniques. Al llarg de la seva vida veiem que domina al tècnica del dibuix, fent autoretrats de caràcter histriònic, d’imatges torturades que no són boniques però sí molt expressionistes (cal tenir present que Tàpies viu la 1a i 2a Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola). També podem observar com domina la tècnica de la pintura, essent un “hiperrealista”.
El seu entorn més proper:
De pare amb tendències àcrates i de mare molt religiosa, en surt un estudiant de Dret que abandona els estudis primer per motius de salut i després per fer-se a si mateix, a través d’una recerca constant que comença amb un viatge i estada a París per enfrontar-se al mon, amb vocació de canviar el mon.
Es casa amb Teresa Barba, amb qui sempre mantindrà una relació d’amor i admiració pels seus treballs artístics (sempre va comentar que qui sabia d’art era la Teresa), formen una família amb tres fills, que es pot assimilar amb una família típicament tradicional o burgesa catalana.
Des d’un principi el seu marxant va ser el Joan Prats, el mateix que el dels grans artistes del seu temps.
Manté unes relacions molt estretes amb altres artistes com Eduardo Chillida, Rafael Alberti, Picasso o Joan Miró.
Junt amb Arnau Puig, Joan Pons, Francesc Tharrats, Josep Cuixart i Joan Brossa creen el grup “Dau al 7”, matriu de reflexió i acció artística que va caracteritzar tota una època caracteritzada per declaracions més o menys provocatives com: “dir que l’avantguarda ha mort és una traïció a la lluita per canviar el mon”; “el mon només avança si l’empenyen, no me’n penedeixo d’haver-me adherit a l’esquerra”.
L’obra d’Antoni Tàpies:
En un primer moment es dedica al “cartellisme”, il·lustrant moments significatius de la nostra història com va ser la “Caputxinada” o els “500 anys de llibre en català” o “En memòria de Federico García Lorca” o “Per l’amnistia i els Drets Humans el 1976”. S’implica en tots els fenòmens i moviments culturals, polítics o socials de canvi.
També treballa la pintura mural, fent esgrafiats tant rellevants com el que va fer pel Pavelló Català de Sevilla 1992 o la pintura que va fer al Palau de la Generalitat “Les quatre cròniques”, que representen 4 períodes molt rellevants de la història de Catalunya: Jaume I, Pere el Gran, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós.
Són importants les obres dedicades a homenatjar fets o moviments o persones com Picasso, la Sardana o els Mestres de Catalunya, utilitzant elements com la barretina, els números, els càlculs, les mans, etc.
Les seves obres son “collages” de materials sobre superfície o amb volum (escultures). Sovint materials de rebuig (es considera un drapaire): ferralla, fustes, terra, teles, sorra, objectes, imatges de mans, peus, braços, cucs, calaveres o cadires (per treballar o seure i reflexionar), com la situada al terrat, sobre la façana del Museu Tàpies, l’escultura “Núvol i cadira”.
A les seves obres s’hi veuen “incisions”, sobretot als peus que hi pinta o dibuixa: caminar, viure ens deixa aquestes marques, aquestes incisions, cicatrius o ferides de dols o encerts.
No utilitza colors: fuig de les coloraines o brillantors. Sovint sobre un fons blanc (pols de marbre) hi trobem colors ocre (vernís), siena torrat, carmins o marrons, negre i grisos. Dels colors diu: “Els colors poden distreure l’atenció de l’espectador, en relació al missatge que es vol donar”.
Simbologia:
A les seves obres hi ha un conjunt de signes que es van repetint i que generen una simbologia pròpia. En aquest sentit cal destacar:
- La T o la X (la creu): que representa el propi nom de Tàpies o el de la seva dona, la Teresa. També es pot interpretar com les incògnites de la vida, l’orientació nord/sud, Est/Oest, els dolors o la tristesa.
- Les mans, les cares o calaveres, els peus, els braços: són símbols de vida i mort al mateix temps, vinculats amb la influència de la filosofia Zen, en la forma d’entendre la vida i la seva obra.
Finalment, una anècdota prou rellevant. En motiu dels Jocs Olímpics Barcelona 92, va rebre l’encàrrec de fer una escultura. Ell va fer una maqueta d’una escultura que havia de tenir un gran volum, per ubicar-la a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La maqueta era un peu, dins d’un mitjó. Un peu fet de ferralla i el mitjó amb alguns forats o esgarips, simbolitzant el pas del temps. Al voltant de la maqueta es va generar una gran polèmica a nivell social, polític, mediàtic i artístic. Finalment, es va decidir no realitzar aquesta gran escultura i ell va tenir una gran frustració. Més endavant, ell mateix va realitzar la mateixa escultura però de dimensions més reduïdes, que es pot veure al terrat del Museu Tàpies.
Esperem que l’aproximació a la persona i obra de l’Antoni Tàpies que ens va exposar la Mariona Millà, ens ajudi a gaudir i comprendre les propostes artístiques que conformen l’exposició que s’ha muntat al Museu Tàpies, per commemorar el centenari del seu naixement i que ha viatjar a d’altres ciutats d’Europa.
