La bruixeria a Catalunya
Divendres vam tenir a l’Aula a Ramon Verdaguer que ens va alliçonar sobre el món de la bruixeria a Catalunya.
“D’Arbúcies a Viladrau, dotze masies , quinze bruixes”.
Aquesta dita es el paradigma del que coneixem com a bruixes a Catalunya, dones que al voltant de la Masia, nucli imprescindible de l’origen de la nostra societat, havien d’afrontar el seu futur. Dones que en quedar vídues o sense l’hereu per alguna raó havien de conviure amb la família del seu espòs i necessitaven trobar el seu espai propi. Es trobaven i es reunien per mantenir un cert caliu, de explicar-se les ses cuites, aquestes reunions “akelarres” van aixecar sospites entre els seus veïns i això va generar no sols suspicàcies sinó enraonies i alguna que altre denúncia.
En el llibre Espill o de les dones de Jaume Roig escrit cap el 1462 hi ha uns versos que descriuen el paper de les bruixes. El poema porta per nom La mort d´una bruixa,
Una en penjaren,
viva escorxaren,
gran fitillera
e metzinera.
De nit venia
sens companyia;
sola pujava
e arrancava
dents e queixals
dels qui en pals
ben alt muntats
eren penjats.
……………….
La falsa folla,
dintre una olla
ben enginyada,
llum amagada
ella tenia;
e si sentia
algú passàs
e s\’acostàs,
la descobria.
………………
son sanct Martí
ella trobà;
la pell lleixà
per fer-ne bóts.
Aquest fragment indica com i perquè algunes bruixes eren perseguides.
En el segle XIII ja hi havia una certa prevenció per qui actuava, sobretot les dones, contra la “normalitat” del moment. A través de pràctiques herètiques, negació d’alguns aspectes de la religió i veuen les coses de manera diferent.
El conferenciant en Ramon Verdaguer va fer un repàs del món de la bruixeria i la seva persecució al llarg dels períodes del Renaixement i del Barroc, sobretot en aquesta segona època en que la situació al camp català va ser molt desastrosa fruit de fenòmens naturals crítics com sequeres o aiguats molt devastadors. Aquesta situació va portar a enormes supersticions que van fer que la mateixa gent del poble denuncies i fes córrer murmuracions sobre algunes dones a qui acusaven dels malvestats que patien. Es tractava de trobar el boc expiatori.
També va esmentar la resposta del poder establert amb la creació de la Inquisició que originàriament no estava pensada per anar contra la bruixeria però finalment va ser la institució que es dedicà a perseguir-la, combatre-la i jutjar a les presumptes bruixes. En aquesta funció els inquisidors cridaven “ als descobridors de bruixes” homes, sense masses escrúpols, que tenien la capacitat de trobar les marques de la bruixeria, va parlar de dos d’aquests personatges, sinistres talment com Tarragó i Cufí que es van dedicar a aprofitar-se deshonestament de la seva feina.
Va fer també un repàs de les obligacions dels pagesos respecte als seus senyors i els abusos que això portaven per part del poder establert. Aquest abusos van acabar amb al Sentència Arbitral de Guadalupe.
Va fer un mapa de la bruixeria a Catalunya i com encara ara tenen lloc alguns akelarres en els sàbats en alguns indrets històricament reconeguts com espai de bruixeria.
Una lliçó magistral d ‘història del país la que ens va oferir Ramon Verdaguer , possiblement d’una història que no sempre ha estat explicada amb al seva importància.
