Per acabar el trimestre vam poder escoltar a l’Albert Beorlegui que ens va oferir la conferència “ L’atzarosa i apassionada història del doblatge”, que va esdevenir una completa lliçó i recorregut per la tècnica del doblatge i l’impuls que això va significar per l’evolució del cinema.
Albert Beorlegui és un autèntic especialista en el cinema, ja hem pogut gaudir a l’Aula de diverses conferències sobre el tema. No es estrany, ja en porta fetes més de mil.
Ens va parlar doncs del doblatge cinematogràfic entès com la gravació d’una veu en sincronia amb els llavis d’un actor d’imatge o una referència determinada, que imita el més fidelment possible la interpretació de la veu original. Es tracta doncs de portar amb la llengua habitual d’us del país on es projecta la pel·lícula per poder-ne fer més difusió.
Però Beorlegui va explicar que poques professions relacionades amb el món del cinema han estat tan qüestionades com la del doblatge. I si bé algunes de les crítiques no deixen de tenir el seu fonament (el doblatge no deixa de ser una grollera manipulació de la pel·lícula, com, en certa manera, també ho és el subtitulat), d’altres són inexactes, per no dir injustes, com el fet que és un invent franquista o que només es fa a Espanya. I no: el doblatge és tan antic com el cinema i està present a molts països.
En el fons, el doblatge no deixa de ser un element d’aspecte econòmic ja que permet molta més difusió i per tant molts més ingressos econòmics.
No va entrar, dient que cadascú faci el que vulgui, en l’etern debat entre els partidaris de doblar i els de subtitular , desmentint així mateix el mite de que aquí no s’entén més l’anglès perquè no es fan versions original subtitulades.
Però abans de parlar del doblatge, en Beorlegui ens va acostar a les innovacions en el cinema per aconseguir pel·lícules sonores . Per sonoritzar les pel·lícules hi ha un treball d’experimentació, cal ajustar so i imatge , cal trobar les veus adequades i adaptar-les a les imatges.
A Catalunya hi va haver un intent interessant a càrrec de Fructuós Gelabert,un del pioners del cinema a Catalunya que ja va assajar un sistema de sonorització de les pel·lícules a base d’un joc de miralls en els que els actors van llegint el text que s’interpreta a les imatges.
Fructuós Gelabert
Després Edison també va posar so a les imatge a base de discos de cera que reproduïen els diàlegs i explicacions.
La primera pel·lícula sonora va ser «The Jazz Singer», El cantant de jazz, una pel·lícula nord-americana de 1927 dirigida per Alan Crosland. Aquesta pel·lícula va ser una de les primeres a fer servir una barreja de diàlegs parlats i cançons.
La pel·lícula va marcar el començament d’una nova època del cinema en què la sonorització es va convertir en una part integral de la producció.
No obstant la sonorització va portar alguns inconvenients a la producció: va fer que hi hagués un retrocés en la qualitat interpretativa ja que no els calia tanta expressivitat per entesos , canvis en el llenguatge cinematogràfic més pendent del so que d’altres coses, grans inversions a les sales de projecció i a la necessitat de millorar les tècniques del so. Malgrat tot el sistema va tirar endavant
Dos gran sistemes van començar a despuntar Vitaphone que consistia a gravar el so i la imatge per separat i després reproduir els discos amb la banda sonora sincronitzada amb la pel·lícula projectada
Sistema Vitaphone.
I l’altre gran sistema va ser el Movietone El mètode pel qual s’aconseguia aquest avanç consistia en l’enregistrament del so com una pista òptica de densitat variable a la mateixa tira de pel·lícula on es gravaven les imatges
Sistema Movietone
Aquest sistema va millorar molt el sonor i per tant va donar peu als doblatges . Però el so també va arruïnar la carrera de diversos actors i actrius que no es van saber adaptar al nous sistema per diverses raons , entre ells i elles, Beorlegui va esmentar a Buster Keaton, Harold LLoyd, Pola Negri, Glòria Swanson…
Va venir després segons va explicar l’Albert Beorlegui la doble versió. El problema de que la majoria de les pel·lícules es fessin en angles motivava que en alguns països la seva distribució fos poca i es va pensar en fer una versió en anglès, generalment l’original i després rodar-ne una segona amb altres actors amb versió en la llengua del país on s’havia d’exhibir. En aquest sentit el castellà va tenir preeminència per l’extensió el mercat sud-americà. Tot i que hi va haver actors que rodaven ells mateixos amb llengües diferents com el cas de Stan Laurel i Oliver Hardy, popularment “ El prim i el gras”
Quan es va començar a doblar també hi va haver el seus detractors. En la revista “Popular films” a l’any 28 hi pareixia un article molt crític amb el doblatge “ La Nueva torre de Babel” en que Clemente Cruzado deia :
Si la acción es un reflejo, esa palabra será como un eco sonoro, vacio, lúgubre y muerto, y esto sólo será suficiente para estropear una cinta bien realizada. Queda otro enorme escollo por vencer: és el más difícil. ¿En qué lenguaje dialogarán los artistas las películas? Careciendo de un idioma universal, esto será una torre de Babel en los mismos estudios, en los que, como se sabe, cada artista es de distinta tierra y habla diferente lenguaje. El amor, por ejemplo, se explica en todas partes de la misma manera: un beso. Y eso todos los labios lo saben pronunciar, Pero cuando esta manifestación sea hablada, qué valor tendrá dentro del arte de la pantalla que es precisamente reflejar la vida a través de todas las inteligencias.
Malgrat les queixes i contratemps els doblatges es van començar a ser normals en la producció cinematogràfica i així es van crear els estudis a França on es doblaven les primeres pel·lícules en espanyol.
L’evolució va portar a que els anys trenta hi hagué una efervescència d’estudis que van ocupar l’espai dels films i les produccions així estudis com ORPHEA, La MGM , la Metro, Trill La Riva van treballar intensament en el doblatge.
Després de la guerra i amb el decret que requeria que el llenguatge oral del cinema fos només en castellà tot va canviar . Així deien en aquell moment Se ha promulgado en el día de hoy, 23 de abril de 1943, una orden gubernamental que impone el doblaje obligatorio al castellano para todas las películas extranjeras que se proyecten en el territorio español, al tiempo que prohíbe las versiones originales, hasta ahora tan frecuentes. I Madrid va tenir molta importància i es van concentrar allà estudis de dobladors. Tot i que Catalunya mai va perdre el seu paper notable en aquest aspecte del cinema
A Espanya el doblatge també va tenir episodis sonats de manipulació i censura. Així a Casablanca en el doblatge del Franquisme no sabem que el protagonista va lluitar contra el franquisme o a la pel·lícula Mogambo un adulteri acaba essent un incest en fer passar els protagonistes per germans i no per amants…En fi , coses del franquisme i la censura.
Casablanca
Vam tenir l’oportunitat d’escoltar a moltes veus que interpreten a artistes consagrats, però que nosaltres els coneixem precisament per la veu dels dobladors.
L’evolució del doblatge ha anat progressant i amb les tècniques actuals el so la sincronització són gairebé perfectes. Queda per veure que donarà de sí la Intel·ligència Artificial i si serà capaç de, amb la veu de propi actor, posar-hi la llengua en que es vol visionar la pel·lícula. Un nou repte doncs pel cinema.
Una extraordinària visió del procés que ha seguit el sonor i el doblatge a la història del cinema. Per descomptat el pòsit de coneixements de l’Albert Beorlegui sobre el tema és immens.
Excel·lent conferencia, i com sempre, molt documentada.
Que tingueu una bona Pasqua !! I fins el proper abril!