Vam tancar el curs 2022-2023 a la Masia d’en Cabanyes i en un espai agradable i tranquil , vam fer-hi la darrera xerrada del curs . Teníem uns convidats de luxe, la companyia de Teatre l’Estaquirot, que ens van delectar amb una xerrada emotiva, de recuperació de records i també de presentar la seva feina cultural. L’Albert Albà i l’Olga Jiménez , que junt amb al Núria Benedicto són les peces claus de la companyia ens van fer disfrutar amb la xerrada “50 anys fent titelles, un ofici, tota una vida, un privilegi.”
Tanmateix el privilegi va ser nostre per poder escoltar de viva veu i per part dels seus protagonistes una historia d’interès cultural i humà.
Van començar amb un vídeo on es mostra el treball actual que és fruit de cinquanta anys, de preparació, d’estudi, d’experiència, de provatures i d’evolució de la feina.
Van recordar la seva primera experiència davant d’una colla de “llobatons” , la branca del petits de l’ escoltisme i quan veuen que “ allò” que fan funciona, es llencen a l’aventura.
Plaça a plaça i passant el barret van avançant i la seva segona funció també la recorden a Olivella, però la prova definitiva va ser quan en tornar d’un viatge, els organitzadors de la Festa Major de la Geltrú,que en aquells moments era molt popular, els demana d’actuar, per substituir a un grup que no havia pogut venir a última hora. La funció es fa de nit i amb un públic molt variat i nombrós. L’èxit, però, és rotund: triomfen a casa i s’inicia així la llarga relació que encara continua amb la ciutat de la que són originaris. I encara van fer memòria dels contactes amb altres companyies:
Recordo, deia l’Olga, que molt aviat vam entrar en contacte amb els grups de titellaires que llavors es reunien un cop al mes a Barcelona. Eren els inicis dels anys setanta i l’ambient entre els que ens consideràvem d’esquerres i sota la influència del maig del 68, era fantàstic. Era una verdadera explosió d’entusiasme la de tots aquests grups: La Mulassa, La Claca, l’Esther Prim i Plantxet i Cia, els Titelles Babi, en Xavier Lafita… L’obertura era total, tothom ajudava a l’altre, recordo que al segon Festival vam actuar al Saló del Tinell per a 800 nens, estàvem molt espantats però la funció va funcionar com una seda. I, a més, vam obtenir la nostra primera crítica, escrita per la Mercè Managuerra, a la revista Serra d’Or. Actuàvem molt als barris, la Coordinadora de Barcelona ens donava funcions, i quan els de la Claca no podien anar a un lloc, ens passaven el bolo a nosaltres. Com dic, l’ambient era fantàstic.
Participen activament en els primers festivals de titelles de Barcelona amb notable acceptació per part del públic.
La crítica de la seva actuació a l’any 1974 a la Revista Destino. :
L ESTAQUIROT. MAS ALLA DE LA LITERATURA. (Día 2) Nos sorprendió hallar en unos muchachos tan jóvenes y con tan poco tiempo de práctica en este campo un camino tan certero y sugestivo. Más allá de la literatura y partiendo de una sencillez insólita, quedaban perfectamente integrados todos y cada uno de los elementos que utilizaban. No había gran cantidad de muñecos, ni cambios (recuentes de iluminación, recursos aue llevan muchas veces a desplazar la atención de lo fundamental a lo accesorio. Quizá lo mejor definiría la actitud inicial de los integrantes de este grupo de Vilanova i la Geltrú seria el hecho de desarrollar hasta el final y todas por igual las posibilidades que habían puesto en juego, sin excederse en ningún momento. Esa contención instintiva era evidente hasta el punto de llegar a provocar el entusiasmo y la respuesta del público con el silencio de los muñecos en momentos adecuados de la representación. Los dos cuentos presentados, con un ritmo plenamente conseguido y muy bien conjugados con actuaciones (uera del «castellet», fueron muy bien acogidos, tanto por los niños como por los adultos que se hallaban en la sala.
1974 . ( M.M.Destino , maig -74 )
Eren temps en que ja s’albiraven els canvis però la realitat és que van haver de fer l’examen per fer d’artistes i afiliar-se al sindicat Vertical del franquisme. Si volien actuar calia tenir els permisos , els carnets i tota la parafernàlia….. Va ser una època fantàstica. Nosaltres fèiem una barreja de titelles, música i saltimbanquis. En realitat ens ajustàvem a la categoria per la qual érem considerats oficialment: “Títeres y Volatines”. Els textos havien de passar per la censura, i per actuar i poder comprar una furgoneta, necessitaves el Carnet del Sindicat de l’Espectacle. Un carnet que t’havies de guanyar passant un examen en el que durant dos minuts havies de mostrar la teva feina al costat d’altres artistes de varietats: un ballarí de flamenc, un domador de lleons… Una escena absolutament felliniana… , recorden
Van explicar com l’associació amb els músics d’Ara Va de Bo s’acaba i ells decideixen insistir en els titelles i la feina de saltimbanqui. I és en aquest època carregada d’entusiasmes i d’anar amunt i avall per les carreteres del país, que tenen, el 21 de juny de 1979, un cop terrible: xoquen a la carretera i en l’accident es mor la Montse Bardí una de les components del grup. El relat és dur :
Vam quedar destrossats, en estat de xoc. Què podíem fer? Ens vam quedar sense furgoneta, sense material i sense esma. No crec que haguéssim pogut continuar. Van ser els nostres companys, els titellaires i de molts altres grups de teatre, els que ens van empènyer a continuar. Van fer una col·lecta, i al mes, ja teníem una furgoneta nova i diners per engegar la companyia de nou. Ens van donar també funcions i ens vam veure com qui diu conduïts a continuar la nostra feina. Sense aquest recolzament de tots, haguéssim plegat.
La companyia ha anat evolucionant ha tingut un paper important en la “titellística” del país i amb sortides a l’estranger, Iugoslàvia, França…. tot Europa, Taiwan i mig món i a molts barris i places del nostre país. En el que ells anomenen les seves “campanyes d’estiu”…
Construeixen un teatret que al llarg de vint anys anirà amunt i avall del país….
I també fan incursions en el teatre per adults però sempre retornem als espectacles infantis que són el que els dona satisfacció.
Ara amb cinquanta anys diuen que ho deixen, costarà omplir el buit que deixaran.
Els han donat la Creu de Sant Jordi, ben merescuda, i ens han fet passar una estona magnífica en aquets final de curs. Gràcies per tanta feina. A Vilanova per diverses generacions quan se sentir parlar de Titelles pensarem sempre en l’Estaquirot.
I per acabar ho vam remullar amb una copeta i amb un pica-pica.
Res més per aquest curs.
Bones vacances i fins l’octubre vinent !
