Aprofundint en la figura de Gaziel
Gaziel és el personatge més lúcid i intel·ligent de la dreta catalana”, aquesta és la definició que en feia Josep Benet de la figura d’Agustí Calvet. Francesc Marc Álvaro , el conferenciant de divendres passat , hi afegia “ i no se’l creien”.
Aquest “i no se’l creien” va ser un dels drames de la figura de Gaziel . Va ser un periodista influent, va donar consells a polítics , entre ells al President Companys, però en el fons pocs se’l van creure i van portar a la pràctica el que ell deia.
Francesc Marc Álvaro va fer un excel·lent dissecció fruit del seu estudi i coneixement de la figura i de l’obra d’Agustí Calvet , un dels periodistes més importants de Catalunya i d‘Espanya. Gaziel ens van explicar que no anava per periodista, volia ser Professor de Filosofia però l’atzar va fer que publiqués algunes notes a la Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga, patrocinat per Prat de la Riba, a finals de l’any 1910. Aquelles notes van atraure l’atenció del director de La Vanguardia Miquel del Sants Oliver que va tenir notícia d’ell i sabent que havia estat a Paris quan va esclatar la guerra mundial del 1914, li va oferir publicar les notes que havia anat prenent. Gaziel accepta i les tradueix al castellà i les publica amb notable èxit. Neix el periodista Gaziel i neix el periodista en llengua castellana A partir d’aquí rep l‘encàrrec i accepta d’anar a fer de corresponsal de guerra. Visita el front i envia unes cròniques excel·lents, ben escrites, detallistes i amb força interès humà que més tard s’aplegaran en un llibre.
A partir d’aquí Gaziel fa “carrera” a La Vanguardia, des de l‘any 1920 forma part del grups de directors fins que l’any 1933 ja es nomenat director únic de la Vanguardia i inicia un procés de modernització i adequació de La Vanguardia a les necessitats dels nous temps. Repte que acceptà i superà amb notable èxit.
L’esclat de la guerra trenca la seva carrera periodística. Gaziel se sent en perill i marxa a l’exili a París. Acabat el conflicte civil torna a Espanya i es “depurat” i curiosament els propietaris de La Vanguardia , els Godó, a qui Gaziel havia salvat el diari, descarreguen en ell les acusacions d’haver fet de La Vanguardia un diari lleial a la República. Gaziel no pot exercir el periodisme i viu el seu exili interior .Es trasllada Madrid i es posa al front d’una editorial. Va vivint molt decebut amb la situació política espanyola, comença a escriure alguns dels seus llibres més importants i ho fa en català “ Meditacions en el desert” “Història de La Vanguardia”, ambdós publicats a París ja que aquí era impossible fer-ho.
Francesc Marc Álvaro s’endinsà en el pensament de Gaziel, la seva posició ideològica d’un catalanisme, diguem-ne, burgés, d’ordre, però en el fons un catalanisme que volia l’acord amb Espanya però al llarg de la seva vida anirà descobrint la dificultat que això comporta. Creu que la geografia, entre Castella i França condiciona molt la vida de Catalunya i considera que davant l’heroïcitat castellana, almenys en com s’explica la seva història i hi ha un posicionament més fenici dels catalans poc afectes a l’èpica.
En definitiva vam poder conèixer molt més la figura d’un dels més grans escriptors i periodistes catalans i ho vam fer amb les paraules d’un dels, també, periodistes més influents de la Catalunya d’avui.
