“Vaig somiar ser un explorador”.
Aquest era un dels somnis que tenia Francesc Bailón de nen i a fe de déu que ho ha aconseguit complir-lo.
Més de 24 expedicions a l’Àrtic, un notable coneixement del poble inuit que li ha servit per assessorar molts projectes i un coneixement molt ampli del que passa a l’Antàrtida i sobretot del que ha passat al llarg de la història.
El conferenciant reconeixia que va créixer llegint les històries dels exploradors àrtics. De gran s’ha convertit en un d’ells.
Certament el punt de coneixement que acumula va servir per una xerrada molt interessant, molt amena i que ens va descobrir no només la història sinó les seves vivències més personals.
L’expedició de Sir John Franklin: la gran tragèdia de l’exploració Àrtica era el títol de la conferència però també el detonant per explicar moltes de les expedicions que es van fer per trobar el pas del nord-oest d’ençà que Marco Polo fes els seus viatges a l‘ Àsia i reclamés un passatge que no hagués de travessar territoris hostils. El pas del Nord-oest és la ruta marítima que voreja Amèrica del Nord pel nord, travessant l\’oceà Àrtic i connectant l\’estret de Davis i l\’estret de Bering, o el que és el mateix, l\’oceà Atlàntic i l\’oceà Pacífic.
Passà revista a nombroses expedicions que es van anar realitzant per trobar el pas. Moltes, la majoria van ser autèntics fracassos en no aconseguir els objectius però també per les pèrdues humanes. Si no es tenia la suficient prudència com per fer marxa enrere quan les coses es posaven negres.
En la seva exposició ens va fer conèixer a John Roos ,entre altres que va ser qui va descobrir el pol nord magnètic o a Williams Eduard Perry que es va quedar a 100 quilòmetres de trobar el pas.
Un altre explorador Williams Scoresby va fer interessants descobriments i va arribar a latituds que eren fins el moment desconegudes i va fixar algunes condicions que al seu entendre eren fonamentals per trobar el pas del nord-oest. Tenir com a mínim una previsió de viatjar tres anys, anar amb un sol vaixell i una tripulació reduïda, i vestir i menjar com els inuit. Aquestes condicions es compliren en la primera expedició que va travessar el Pas del Nord-oest que va ser força més tard, a l‘any 1903, amb Roald Amudsen amb el vaixell Gjöa.
Pel que fa a l’expedició de Franklin va comentar els seus primers treballs a l’Àrtic i com va passar a una vida més reposada de governador de Tasmània fins que cridat per la marina real anglesa es va posar al davant de la més gran expedició pensada per torbar el Pas, a bord dels vaixells Terror i Erebus van emprendre l’aventura de trobar el Pas i descobrir la ruta.
A partir d’aquí comença el misteri d’ aquesta expedició. Després de tres anys sense notícies es va posar en marxa una operació de rescat extraordinària que van acabar trobant unes tombes, i encara més tard, en mans dels inuit molts materials, instruments i estris de l’expedició que van fer pensar que havia estat un desastre. Hi ha enigmes que encara no s’han acabat de desvetllar. Tot i que es coneixen causes de la mort, l’escorbut i altres malalties fruit de que les llaunes de conserves portaven molt plom i potser no estaven prou preparades i els va causar botulisme. Algunes dades de la ruta dels expedicionaris tampoc estan clares. Tot plegat fa pensar en múltiples situacions de risc que van acabar amb l’expedició. Troballes recents han posat de nou en primera línia l’expedició, s’han trobat els vaixells Erebus i Terror enfonsats i amb bon estat de conservació. Potser n’acabaran traient l’entrellat. Però tots aquest descobriments recents estan vinculats a una estranya sentència de l’ONU que reconeix la possibilitat d’eixamplar la plataforma continental canadenca si es troben els vaixells i al mateix explorador mort. De moment els vaixells trobats i Canadà tindrà la major reserva d’hidrocarburs coneguda sota el seu domini. Poc esperit aventurer en les troballes. Certament.
Tot això i més ens explicà Francesc Bailón de manera documentada i molt amenament. Es notava que fruïa fent-ho i sobretot parlant d’allò que és part de la seva vida professional i alhora la seva passió com a investigador.
Va comentar alguna de les anècdotes de les seves vivències en el món del inuit on se’l coneix com el “Palante”, fent al·lusió al crit del ratolí Speedy Gonzales , en el moment de començar una expedició.
El nom ha tingut èxit i avui pel cap baix una gosseta i un nen ja el porten.
En definitiva una gran conferència fruit d’un coneixement amplíssim i notabilíssim sobre el tema i d’una posada en escena que enganxa.
