Per raons vinculades al seu càrrec el Sr. Josep Maria Carreté, Secretari General de Cultura no va poder venir a fer la xerrada compromesa. En el seu lloc vam tenir al senyor Joaquim Borràs amb una extensa projecció en el món de la cultura i avui Director General de Patrimoni. El tema de la xerrada era Les pintures de Sixena al MNAC: els dilemes que plantegen.
La sessió va consistir en un diàleg entre el president de l’Aula i el Director General que va van anar desgranant la història que ens ha portat fins al dia d’avui a l’entorn de l’art de Sixena.
Per començar van fer una mica d’història del Monestir i el seu paper en la història de la Corona Catalanoaragonesa. El monestir de Sixena va ser fundat el 1188 per la reina Sança de Castella, esposa del rei catalanoaragonès Alfons el Cast (1174-1208). Sota l’orde de Sant Joan de Jerusalem, no només era un centre religiós femení, sinó també un espai de retir per a reines, infantes i dames de l’alta noblesa de la Corona d’Aragó, que hi trobaven una residència privilegiada sota una estricta regla monàstica. A més, el monestir acolliria algunes tombes reials, com la de la mateixa Sança de Castella i la de Pere el Catòlic (1196-1213).
Cal dir que en aquells moments de repoblament de terres conquerides als àrabs els monestirs jugaven un paper important per consolidar territoris. Monestirs que tenien obres d’art i altres riqueses perquè eren indrets on s’aplegaven moltes filles o vídues de la noblesa i per tant amb aportacions de gran valor perquè els monestirs és poguessin mantenir. Així van acumular moltes obres d’art.
El monestir es va adscriure a la comunitat de Sant Joan de Jerusalem. Amb el canvi de dinastia i l’arribada dels Trastàmara , el monestir perd influència i notorietat i el concili de Trent encara fixa moltes més condicions dels monestirs sobretot femenins i fa que també l‘entrada de bens i riqueses al monestir s’estronca.
Cal dir perquè serà en el futur important, que el monestir de Sixena estava adscrit al bisbat de Lleida.
Durant la Desamortització de Mendizabal el Monestir perd part de les obres d’art acumulades i dipositades allà.
El monestir va anar subsistint amb prou feines i han de vendre part del seu patrimoni per poder seguir obert
Sala capitular del Monestir de Santa Maria de Sixena, abans de l’incendi.
La Guerra civil espanyola és un altre punt clau en la història. El monestir és saquejat i incendiat , no per milícies catalanes com s’ha volgut vendre, sinó pels mateixos membres del comitès revolucionaris de la contrada. L’ historiador local Julio Arribas Salaberri, deixaria escrita la història de Sijena. Arribas havia treballat per a l’ajuntament i en el moment dels fets era l’escrivà del Comitè Local, l’organisme que va assumir el poder els primers dies de l’aixecament militar. El seu testimoni és contundent: la destrucció del monestir va ser dirigida, precisament, pel Comitè Local, és a dir, pels habitants de Sixena que manaven en aquell moment.
Sala capitular del Monestir de Santa Maria de Sixena, després de l’incendi (1936)
Com que el monestir estava dintre dels bens del Bisbat de Lleida, la Generalitat va fer una operació encapçalada per Josep Gudiol que rescata part de les pintures de la seva destrucció total.
Primeres intervencions d’arrencaments de les obres al monestir de Sixena (1936)
Les obres van ser dipositades al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
A principis dels anys setanta la comunitat de monges decideixen abandonar Sixena i anar a Barcelona, en aquell moments deixen en dipòsit al Museu de Lleida bona part de les obres que hi havia al monestir. Més endavant la Generalitat va pagar forces milions de pessetes per comprar les obres d’art que les monges venien per poder construir un nou monestir.
El fet que el bisbat de Lleida quedés partit a l’any 1995 i es segregues bona part de les parròquies al nou bisbat de Barbastre-Montsó va generar un conflicte amb els bens que hi havia a les parròquies, molt d’aquests bens dipositats al museu de Lleida. Hi ha un document del Vaticà del 2016 en que va acceptar la petició de la diòcesi de Barbastre-Montsó i l’Arxidiòcesi de Saragossa, declarant la il·legalitat de la venda de les obres de Sixena sense permís de la Santa Seu.
A partir d’aquí el jutjat d’Osca declara que els bens s’han de tornar. La Generalitat per via del seu conseller Santi Vila s’acull a la llei Catalana del patrimoni per evitar el trasllat. La sentència es fonamenta en que els obres eren protegides des de 1923 d’una venda ja que eren Bens d’Interès Cultural. L’aplicació del article 155 de la Constitució ,que suspèn el govern català ,fa que s’aprofiti el moment per fer el trasllat de Lleida fins Sixena de les obres determinades per la sentència
Les caixes sepulcrals del Museu de Lleida ara exhibides al Monestir de Santa Maria de Sixena.
Acabat l’episodi de les obres del Museu de Lleida el següent pas és reclamar judicialment les pintures murals. El jutjat d’Osca avalat amb sentència de suprem ordena la devolució de les obres murals del MMAC.
I aquí sorgeix el dilema, el compliment de la sentència segons els tècnics del museu consideren que seria la seva segura destrucció.
En aquest moments la jutgessa del cas ha autoritzat la creació d’una comissió tècnica entre les parts implicades perquè facin una anàlisi i diagnosi de la situació de les pintures i el seu perill de destrucció ja que cap tècnic garanteix la seva permanència si es treuen del lloc on són.
El dilema és que, sense violentar el compliment de la sentència es considera que tècnicament és avui impossible si es vol garantir la seguretat dels murals.Una qüestió tècnica que cal dilucidar en els propers temps.
Penúltim capítol, però segur que hi haurà molt encara per parlar.
Interessant aportació del Sr. Joaquim Borràs que ens va explicar de manera entrenadora i veraç la situació actual.
El futur? Això ja són figues d’un altre paner…..
