El passat divendres vam comptar amb la presència del periodista i expert en música popular Ferran Riera que va dissertar sobre el món del folk amb la conferència “La Música folk a Catalunya: l’evolució i la importància del FIMPT “
La xerrada va ser un recorregut acompanyant l’evolució de la música popular i folklòrica del país. Riera situa el moment clau per la música popular en l’esclat de la Renaixença, el moviment social i polític amb la voluntat de fer present altre cop la cultura, la llengua i la literatura en català al llarg de bona part del segle XIX. La Renaixença és un moviment proper al Romanticisme que s’estenia per Europa en aquells moments, i precisament el romanticisme és una nova mirada sobre la cultura i les tradicions que porta com a conseqüència la recuperació de tonades i cants tradicionals. Un cas molt proper a nosaltres és la figura de Víctor Balaguer que va buscar moltes llegendes tradicionals i les va difondre amb les seves publicacions.
Algunes de les composicions que es van trobant en aquets cançoners oblidats en el temps foren censurades per la seva temàtica profana o bé perquè eren atacs molt directes al poder establert.
Un factor també important va ser l’aparició de Josep Anselm Clavé, que amb la fundació dels Cors populars, va donar un impuls clau en la recuperació musical tradicional. Al sorgiment d’aquets cors també hi va haver una descoberta de danses tradicionals que moltes vegades anaven acompanyades de tonades i cançons. El naixement de les cobles és també un factor important en la recuperació de la música popular del país.
Un moment fonamental i fundacional del ressorgiment de la música popular és el treball que es fa en L’obra del Cançoner Popular de Catalunya, impulsada per Rafel Pitxot que en fou el mecenes. L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1921-1936) s’inicià amb la voluntat de “fer un corpus musical de totes les cançons populars nostres: les que ja són publicades; les moltes que hi ha recollides, emperò romanen inèdites; les que encara ignorem, per mor de que vaguen esquerpes per les nostres contrades, on caldrà sobtar-les”. Així ho explicava Pitxot a l’Orfeo Català. L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya abastava totes les terres de parla catalana, i a més de la cançó també es recopilaren danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys, jocs, instruments de música, etc, i incorporà fons tant importants com el de Marià Aguiló o el de Rossend Serra i Pagès.
Els originals d’aquest immens fons documental van ser dipositats l’any 1991 a l’Abadia de Montserrat, tenint-ne cura d’ell el Pare Josep Massot i Muntaner.
El final de la guerra i la repressió franquista van malmetre el treball i va caldre començar de zero en al tasca de recuperar la música popular
Durant els primers anys del franquisme i fins els anys 50 hi ha molt poca música i cançons en català. Noms com Emili Vendrell o Gaieta Renom i més endavant Josep Guardiola o les germanes Serrano van ser pioners en gravar cançons en català.
Però no és fins el gener del 1959 quan Lluís Serrahima va publicar al número 58 de la revista Germinabit l’article titulat «Ens calen cançons d’ara», que va ser decisiu per a impulsar el moviment de renovació de la cançó en català. El va escriure a petició de Josep Benet.
En l’article es deia : «Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] És greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva […] Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara són joves? […] Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansoniers que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? […] Però, no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem.»
A partir d’aquí neixen el “Setze Jutges” que canten cançons pròpies i adapten cançons franceses del moment. Sobresurten en aquest grup Espinàs, Porter, Remei Margarit i més endavant Maria del Mar Bonet o Lluís Llach.
Paral·lelament naixia al seminari de Barcelona el grup Telstar 33 iniciat per Jaume Arnella i Jordi Fabregas que es dedicà a la confecció i la publicació de cançoners (Yukaidi, Uel·lé, Folk-song, Primera ronda de cançons, Espirituals negres, etc.) i amb la voluntat d’oferir unes eines perquè la gent conegui cançons i les canti. Treballen a l’Hogar del Libro i allí coincideixen Albert i Jordi Batista, Xesco Boix, Josep Maria Camarasa, Consol i Ramon Casajoana, Eduard Estivill, Jordi Pujol Cortés, Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia i Jaume Vallcorba, amb els quals integra el Grup de Folk que actua arreu del país amb cançons catalanes i d’altres països i esdevé un referent social i musical.
El Grup de Folk és fonamental per revitalitzar la música popular i la seva difusió i sobretot entre la gent jove que ho agafa com un element de lluita contar el franquisme. Naixeren també arreu del país molt grups de música popular
Grup de folk Cataifa 2 de Vilanova i la Geltrú ,1969 Aplec de Lurdes
El Grup de Folk va ser al matriu de molts grups que van anar ocupant l’espai musical folk a Catalunya.
Un altre fenomen important és l’aparició de l’Orquestrina Galana liderada per Jaume Arnella que va actuar cançons popular i ballables a molts pobles de Catalunya.
Un punt important és també la celebració dels Saraus de Primavera uns festivals celebrats entre 1982 i 1986 al barri gòtic de Barcelona, als Jardins de l’Antic Hospital de Sant Pau, que constituiran el precedent directe del Tradicionarius. Tres grups, La Murga que fou pionera en la reelaboració de la música tradicional a Catalunya, juntament amb l’Orquestrina Galana de Jaume Arnella i el Tercet Treset de Jordi Roura son el grups que van anar participant fins a crear el Tradicionarius a l’any 1988. El festival ha esdevingut el de més seguiment i ressò del seu gènere de tots els que s’organitzen a Catalunya actualment.
Ferran Riera va acabar la seva conferència amb una repassada del FIMPT, el festival vilanoví que va tenir i té un pes important en els espais de la Música Popular i Tradicional del món. El FIMPT és ja un festival amb consolidat recorregut històric que des del 1981 ha aplegat grans artistes dels Països Catalans i d’arreu del món. Durant més de quaranta anys d’existència, ha reunit excepcionals figures de la música tradicional i d’arrel tot reivindicant la vitalitat i vigència de les músiques del món.
Analitzà les programacions, les aventures per l’organització, els inconvenients diversos i fa un record pels seus màxim dirigents en Josep Albà i l’enyorat Miquel González.
En definitiva un xerrada molt interessant que ens va acostar al moviment folk, una moviment musical que va tenir un paper important en la conformació de la música al nostre país.
