Amb aquesta frase Víctor Balaguer reivindica el patrimoni que va anar trobant al llarg dels seus viatges, les runes que contenen i connecten amb una història i unes llegendes importants en molts indrets del País.
Montserrat Comas, amb una coneixença notable sobre Balaguer, va fer una exposició clara, documentada i molt interessant sobre la faceta de Balaguer com a excursionista, com a viatger i com a persona, que va anar transcrivint les sensacions, sentiments i emocions que li portaven els seu viatges. La conferència “Excursions, viatges i rutes per Catalunya. Víctor Balaguer interpreta el paisatge” va ser un relat carregat d’informacions de gran interès i també una visió de Balaguer que no és massa coneguda.
Va començar la Montserrat Comas, fent una breu pinzellada de la biografia política i cultural de Balaguer, diputat, ministre en diverses ocasions, membre del Consell d ‘Estat. Va participar en els aixecaments contra els Borbons però va posar-se al cap d’uns anys al costat de la Restauració, posició que no va ser entesa massa a Catalunya que vivia llavors els moments inicials d’un catalanisme transformador. Balaguer hi combregava però la seva visió de l’estat el va portar a fer costat a la Restauració.
Balaguer sempre va apostar per la recuperació de la identitat del país, ho va fer a través de diverses actuacions com van ser la confecció del nomenclàtor de Barcelona, amb nombrosos noms de carrer que fan referència a la corona d’Aragó amb una voluntat de fixar la capitat d’aquesta Corona a Barcelona i amb altres treballs històrics i de la recuperació de llegendes i elements patrimonials.
A la meitat del segle XVIII i va seguir al XIX es va iniciar el costum de fer grans viatges, és l’època en que autors reconeguts com Goethe fa els seus viatges iniciàtics cap a Itàlia o Grècia a la recerca de les bases de la cultura europea. Altres llibres rellevants sobre experiències viatgeres són el Viatge a Mallorca de George Sands o el viatge a Orient de Gustave Flaubert.
A Espanya també hi ha una literatura prou interessant al voltant dels viatges, així cal destacar el llibre de Jaime Villanueva “ La Iglesias de España” o els volums de Recuerdos y Bellezas de P. Pifarre que va influir molt en Balaguer .
Aquesta literatura de descripció d’indrets i de paisatges serveix i és útil com una manera de donar a conèixer el país i va tenir força èxit . Fins l’extrem que Josep Coroleu va fer una guia de Barcelona en francès pels visitants de l’Exposició Universal de la capital catalana . Així mateix aquestes guies es venien a les estacions de ferrocarril per amenitzar els viatges i conèixer els indrets per on es passava.
Coincideix en el temps del naixement de l’excursionisme a Catalunya que va tenir un ampli desplegament, vinculat al catalanisme i a la curiositat científica . Interessa conèixer les llocs però també aquells elements intangibles que ajuden a interpretar els diversos entorns.
Balaguer va escriure diverses guies que acompanyaven els viatges en Ferrocarril, hi ha les de Martorell, Terrassa, Arenys de Mar….
Eren guies que ajudaven a comprendre el recorregut i també el paisatge que anava desfilant en el decurs del tram de ferrocarril que s’utilitzaven.
Va aconsellant al lector dels llocs més importants del recorregut i la història d’alguns indrets , en el cas de Martorell, Balaguer parla de Montserrat indret que el fascina.
També hi ha les guies del viatge a Arenys o a Terrassa.
Una de les més rellevants és l’excursió que Balaguer i una colla d’amics fan a Sant Miquel De Fai. En fa una descripció molt en l’estil de personificar els paisatges a l’estil del romanticisme. En algun llibre de la història de l’indret s’explica que a part de Balaguer En pleno Romanticismo, la belleza del Fai atrajo también a los escritores George Sand (pseudónimo masculino de Amandine Aurore Lucile Dupin), Lord Byron y Théophile Gautier, que quedaron maravillados de las grutas y del sitio.
Sant Miquel de Fai va ser definit per Balaguer com un lloc on “las rocas lloran agua, las yerbas perlas. La naturaleza estiende su bordada vejetación como si quisiera colgar una vistosa mantilla de encaje en los hombros de cada monte. Ni las grutas son palacios, las cascadas ríos, las quebradas despeñaderos, los despeñaderos abismos; allí las peñas son colinas, las colinas montañas, las montañas gradas de una escalera de Titanes”.
Explica una mica també les activitats més socials del grups d’amics , com es divertien fent guerra de coixins o bé degustant ostres amb xampany… en fi mals de joventut.
Però un dels indrets pels que Balaguer té una certa devoció és Montserrat,. Una mare de Déu que protegeix els catalans, a tots, i sobretot al poble que estima la llibertat.
En aquets indret Balaguer hi mostra els mites, les llegendes, la història. Descriu les ermites i amb els seu amic fan també diverses excursions a les coves de Montserrat. Balaguer en fa una acurada descripció, donat que van ben preparats per baixar i investigar.
Balaguer firma com Lo trovador de Montserrat un extens poema a la verge de força indubtable :
Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits guarda i consol,
més pura que la llum quan naix lo dia,
més hermosa que el cel quan ix lo sol:
tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.
Reina dels cels, Mare de Déu, perdona
si fins avui no et dediquí un record;
sols quan veu son vaixell presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port;
sols quan se veu en la presó angustiosa,
sa llibertat recorda lo captiu;
sols quan la tempestat brama furiosa,
l’oreneta s’acull dins del seu niu.
Jo vinc com lo captiu entre cadenes,
un consol a buscar per mon dolor.
Los plors mon front han arrugat! Les penes
m’han, Mare meva, rosegat lo cor!
Com soldat que, fugint a tota brida,
les armes va per lo camí llençant,
així jo pel camí d’aquesta vida
a trossos lo meu cor he anat deixant.
Verge de Montserrat, casta Madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels per fer una corona
arrencaren del cel un puny d’estels;
ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu. (…)
Montserrat Comas va acabar la seva intervenció explicant l’obra Los Pireneus obra que va ser musicada per Felip Pedrell i que va ser transformada en una opera que Balaguer ja no veurà estrenada.
Interessant formulació de Balaguer com a viatger i excursionista , en aquesta activitat sempre va prevaldre l’ interès en trobar arrels de la identitat del país i també de l’exaltació del paisatge com element clau en la identificació i referent de la ciutadania, el País , Catalunya com el marc de l’actuació de la ciutadania, un compromís cívic.
Esplèndida conferència de Montserrat Comas que ens va acostar un cop a més a Don Víctor Balaguer i la seva obra literària.
