Divendres passat vam tenir la presència de Jordi Pisa que, a través de la seva conferència Grans mentides de la història antiga: El cas de Roma, va fer un exercici de desmuntar relats que no tenen res a veure amb la història real.
La història és la que és , amb fets constatables i acreditats , però a vegades el que ha arribat al gran públic són tergiversacions interessades dels fets històrics. La literatura, el cinema, les sèries de ficció necessiten sobre un fet històric construir un relat més magníficat , més èpic que ajudi a difondre el seu producte.
La majoria de les persones rebem les notícies de la nostra història a través de mitjans de comunicació que molts vegades no són bons coneixedors dels fets històrics i ens transmeten un seguit d’idees preconcebudes que s’han acabat instal·lant com la veritat històrica.
Jordi Pisa va entrar a desmentir alguns dels fets històrics més coneguts de la història de Roma. Quatre temes que tenen molta difusió i masses vegades han arribat distorsionades i amb fets que no s’adiuen a la veritat històrica.
Així ens va parlar de l’ incendi de Roma, els gladiadors, la higiene del romans i de Cleòpatra. Quatre històries en els que va contraposar el que s’explica i el que històricament s’ha pogut constatar.
El gran incendi de Roma és va produir a l’any 64 , concretament va començar el 18 de juliol i va durar 5 dies. En aquest temps es van consumir i destruir 4 dels 14 districtes i 7 van quedar afectats parcialment. El que ens han dit sempre és que l’incendi va ser provocat per Neró per inspirar-se en la composició d’alguna peça musical, i així és habitual en els imatges veure a Neró tocant la cítara mentre Roma crema . Alhora es volia poder culpar-ne als cristians i començar la persecució.
Res de tot això és cert. Com va dir Pisa, Neró no era a Roma quan va començar l’incendi i va arribar i es va posar al front de la tasca de apagar-lo. Va obrir els jardins dels palaus per atendre a la gent i portar avituallament per subsistir.
I l’incendi ben segur es va produir per accident. Moltes construccions de fusta i masses elements que tenien el foc com a base, des de la il·luminació amb llànties d’oli o llars de foc a les cuines de les cases . També cal dir que a Roma d’incendis n’ hi va haver d’altres.
Neró però va ser acusat pels seus contraris polítics i així poder afeblir el seu poder. El tema del cristians és dubtós perquè encara la comunitat de creients era minúscula.
Pel que fa al Gladiadors també cal dir que ens han arribat majoritàriament les seves notícies per grans pel·lícules que s’han projectat , només cal recordar Espartac o Gladiador per veure els que ens han portat la idea de que els gladiadors i els seus combats eren autentiques orgies de sang i mort, quan en realitat no era ben bé això. Sense estar mancades de l’èpica del combat, els Gladiadors oferien uns espectacle d’habilitat i enginy davant la lluita. Menys sang de la que ens ofereixen les pel·lícules però també una cert perill real i en algun cop s’havia produït alguna mort, però no era el més habitual.
Els combat eren pagats per personalitats riques o bé el mateix emperador que oferia aquest espectacle. Els combats tenien normes i també un àrbitre que vetllava pel seu compliment.
Hi havia gladiadors famosos que tenien gran prestigi, algun d’ell havia participat en més de cinquanta combats, fet que demostraria que tampoc era excessivament perillós. En els combats es valorava la destresa, el coratge i l’habilitat.
La conclusió de Jordi Pisa és que els combats de gladiadors eren més una coreografia agosarada, amb explicitació d’habilitat i gosadia que no la carnisseria que ens han venut a la ficció.
Va entrar seguidament a parlar sobre la higiene dels romans.
S’ha venut la idea de que els romans eren molts nets i vetllaven per la seva higiene personal.
La construcció de grans termes amb piscines públiques i espais per fer gimnàstica i exercicis feien pensar que els romans estaven preocupats per la seva neteja personal.
La realitat és menys afalagadora. Existien les termes però en ells s’ hi banyava tothom i de qualsevol manera, per tant les aigües de les piscines no tenien la necessària salubritat per creure que era beneficiós passar-hi massa estona.
A la piscina hi arriba tot el que es portava al damunt des de pols, fangs dels mateix espai de les termes, ungüents i maquillatge que es posaven al damunt. No hi havia cap mena de control sobre si es banyaven persones amb malalties o ferides infeccioses que podien acabar de contaminar l’aigua amb bacteris que podien fer emmalaltir a més gent.
En definitiva, allò potser pensat per netejar-se constituïa un espai ple de bacteris, brutícia i elements que deixen les aigües més brutes del que caldria i sobretot pensant que moltes vegades les piscines només es buidaven un cop a la setmana i la brutícia quedava en el mateix fons.
Per tenir una visió de la realitat de les termes, Jordi Pisa ens va recordar les paraules de Marc Aureli a les seves Meditacions : “ Que és banyar-se? Quan ho penses bé, oli, pols, brutícia, aigües greixoses. Tot repugnant “
Més clar l’aigua ,però si pot ser neta.
El darrer mite que va rebaixar va ser el de Cleòpatra
Cleòpatra va ser Reina Faraó d‘Egipte, ella era de procedència greco-macedònica però va tenir un regnat molt potent. Va tenir relacions amb Juli César i Marc Antoni amb els quals va tenir fills. Va ser derrotada militarment per August.
La història la presenta com una dona de gran bellesa, d’una ambició immensa, de notòria sensualitat , intel·ligent, activa…
Vegis també que la representació que s’ha fet de la Reina per part de la ficció ha estat sempre amb actrius de gran bellesa, Elisabeth Taylor, Monica Bellucci , Angelina Jolie .. Potser per això ha crescut el mite de Cleòpatra.
En realitat però per les representacions reals que s’han obtingut de la Reina tampoc es podria situar entre les “belleses exòtiques “ que ens han traslladat , més aviat una dona “normal” amb el cànons estètics del moment , baixa, amb el nas aguilenc, i la boca arquejada…
Això sí intel·ligent i perspicaç.
En definitiva que el mite de Cleòpatra va aterrar a la realitat de la història.
Una més que interessant conferència per trobar veritat on hi ha fabulacions, certeses on hi ha especulacions i per entendre que a vegades la història és manipulada per molts interessos.
