Amb aquestes tres paraules van definir a Joan Magrinyà durant la sessió que vam gaudir el passat divendres amb l’espectacle Tot allò que encara no t’havia dit. Ballant amb Magrinyà a càrrec de les seves ex alumnes i ballarines Carme Cavaller, Guillermina Coll, Dolors Escriche, Imma Junyent i Maite Casellas.
Els textos llegits i interpretats, són unes vivències personals de cada una de les ballarines amb uns denominadors comuns: L’amor a la dansa i la gran estima cap el seu mestre, Magrinyà.
La dramatització, que està dirigida per Carlos Murias va donar-nos una imatge molt peculiar del món de la dansa i del corresponent espectacle.
El mateix Murias que va introduir l’acte, reflexionava sobre el contingut del mateix i es preguntava que sent un artista en el moment just anterior a la sortida a l’escenari? Com viu els moments en que està interpretant un personatge? I alhora, feia una interessant reflexió sobre el concepte d’ensenyant i el de mestre. Mestre, com anomenen encara avui a Joan Magrinyà, és aquell que, a més de l’ensenyament. té una clara vocació d’acompanyar, de seguir, de treballar molt properament amb els seus alumnes.
Les ponents ens van anar explicant un seguit d’anècdotes i situacions que van viure en la seva trajectòria de ballarines.
Carme Cavaller
Des dels inicis i els primers passos, fins la plenitud professional.
Des del començament amb Joan Magrinyà que va seguir la seva trajectòria als escenaris, fins la dedicació a l’ensenyament prenen el relleu del Mestre i transmetre els coneixements que van prendre de Magrinyà.
Debutar fent de “negrito” a l’Aida.
Un cigarreta traïdora a l’òpera Carmen.
La trobada amb l’actor de West Side Story, George Chakiris.
Els camerinos, els llums ,els miralls, les taules de maquillatge, les dutxes, les malles , els mallots, les perruques…
Camerinos ! i el seus misteris i secrets.
Les rutes amb la Companyia de Ballet del Liceu amb funcions en diversos llocs i dormint en pensions que potser no eren ben bé pensions..
Anar a assajar i trobar-se e el grisos. Una mala topada..
Actuar quan es mor algú molt proper, la contradicció dels sentiments i la professió.
Compartir el règim Sindical de toreros, circ i varietats.
Les carreres professionals ja fora del Liceu i arreu d’Europa, conèixer noves experiències i noves possibilitats.
Les sabatilles de ballet, difícils de trobar a l’Espanya d’aquell moment: “hi posàvem vernís d’alcohol quan la punta ja estava molt tova, amb una pudor que feia allò! Les deixàvem al camerino totes penjadetes, a assecar”. Els peus plens sempre de gases.
Des del començament fins els final de trajecte, sempre present Magrinyà.
El recorden com una persona tranquil·la, com un mestre complert, amb algun moment d’irascibilitat, una persona atenta, un mestre que ho donava tot pels seus alumnes….
Magrinyà amb algunes de les ballaries alumnes
Magrinyà atent, curós amb el vestir i amb els detalls. Presumit, mirant-se al mirall quan hi passava per davant.
Buscant l’estètica, les formes geomètriques.
Magrinyà sempre unit a la seva família i sobretot al seu germà Isidre.
Per Carme Cavaller, Guillermina Coll, Dolors Escriche, Imma Junyent i Carme Casellas l’espectacle neix de portar a escena les emocions que flueixen a l’interior dels seus intèrprets durant la construcció dels seus personatges, dels seus balls, però també durant les seves gires pels teatres d’Espanya, quan els ballarins havien de pagar les pensions i albergs a més de vestuari i atrezzo.
El nostre espectacle mostra una visió de la dansa des del seu interior. És un acte íntim. Veure la dansa des dels batecs dels intèrprets, on l’escena xoca amb la vida privada. L’emoció que se sent quan s’aixeca per primera vegada el teló davant nostre o haver de ballar sota represàlies o descobrir secrets d’un teatre centenari.
Anem igual que una càmera fotogràfica a enfocar els records com a imatges per donar-los veu pròpia.
Dolors Esriche.
Tot allò que encara no t’havia dit. Ballant amb Magrinyà va esdevenir una autèntic exercici de memòria i record del Mestre Magrinyà que interacciona amb la vida professional i records emotius de les ballarines que hi van participar.
Records interessants, la visió d’unes noies que van obrir camins en el món de la dansa en un moments de canvis socials accelerats.
Unes memòries viscudes i sense cap nostàlgia innecessària i per damunt de tot un cant a la professió , a la feina dura, a la vida artística, al plaer per ballar, a una feina a vegades incompresa. Glossar i recordar la vida artística, el plaer per ballar i sobretot un homenatge respectuós, fet amb amor cap a un Mestre que va saber acomboiar-les en el difícil món de la dansa.
Admirable certament.
