CONFERÈNCIA DE l’11 DE NOVEMBRE

 

A través del món literari i imaginari de la Napeu vam fruir d’una magnífica conferència de Màrius Serra que amb el títol  “Els tresors de la llengua” ens va oferir un ampli ventall de possibilitats de la llengua i com a través d’ella podem jugar i a més, fer estimar la lectura.

La Napeu, és una nena  que va aparèixer el món imaginari de Màrius Serra quan la seva filla després  d’escoltar tantes vegades  més vell que anar a peu, va preguntar qui era la Napeu.

La Napeu, és doncs una nena que  freqüenta una masia amb una biblioteca immensa  on cada lectura d’un llibre va acompanyada de la plantació d’un arbre. Cal mantenir els boscos,  ja que de la fusta en surt el paper per imprimir els textos.

Allà s’aprèn que lectura és sempre una aventura, és sempre la possibilitat d’ubicar-nos en l’època en que succeeix l’acció que explica el llibre  . La lectura és sempre un acte personal, lliure, però també es pot fer col·lectivament per comentar, discutir i reflexionar sobre el que diu cada un dels llibres que es llegeix.

A partir de dues paraules “perepunyetes” i “tiquismiquis” que apareixen en les històries de la Napeu , Màrius Serra, va enllaçar  amb els orígens de les paraules i com aquestes van evolucionant , les punyetes són el final de les mànigues de les togues dels jutges i d’aquí va anar evolucionat fins a batejar a les persones que són molt empipadores – atribuïble a alguns jutges?-  i que sempre troben inconvenients, i tiquismiquis que bé de l’expressió “tibi.mihi” , per tu per mi, que vol dir entrar en una eterna discussió de la que es difícil sortir-ne.

Amb aquets exemples Serra va voler indicar com l’evolució de les paraules fa que agafin significats diferents o segons en quin context es poden interpretar  i també demostrar que el llenguatge és flexible i hi ha paraules que per aproximació denoten significats: centpeus. No, el centpeus no en té cent, sinó moltes, per tant el terme  cent, aquí no és  determinant, sinó la significació de molt.

Serra va anar descabdellant un seguit de termes que poden donar joc o fins i tota equívocs. D’aquí d’aquestes possibilitats divers en neix l’enigmística . En va posar diversos exemples que vam seguir amb atenció intentant resoldre’s, alguns van reeixir i altres no.

Va fer una repassada pel vocabulari propi de Vilanova – recordar que ell es defineix com  net de Vilanova: si la seva mare era filla de Vilanova ell  és , doncs,  net.

Així termes com endimari, volerany, rastillo, cetrot, moniatu al caliu, la gita fesola van tenir la seva explicació en el “vilanoví” més castís.

A partir d’aquí Màrius Serra va proposar un seguit d’enigmes a resoldre de diversa dificultat però en termes per poder-se resoldre a la mateixa sala, com així va ser.

Va acabar fent una exaltació de la llengua com font de  plaer, de comunicació i de riquesa intel·lectual. La llengua és també un arxiu de la memòria històrica, i al traspassar de generació en generació les paraules, es consolida aquesta història.

Uns esplèndida sessió. Gràcies Màrius