El protestantisme als Països Catalans
Aquest divendres, 8 de juny, seguint amb el programa d’aquest trimestre comptarem amb la presència de Josep Lluís Carod-Rovira que ens parlarà sobre “El protestantisme als Països Catalans”.
S’han complert ara els 500 anys de la Reforma de Luter i per tant de la constitució del Protestantisme, moviment religiós que ha estat present de manera modesta i humil a les nostres ciutats.
La connivència entre el règim franquista i el nacionalcatolicisme va fer que els Protestants fossin gairebé desconeguts a les nostres ciutats i tot i tenir-hi presència i també temples.
Amb al celebració d’aquest 500 anys han guanyat un cert protagonisme i presència i és també una bona ocasió per conèixer una mica més el moviment religiós conegut com Protestantisme al nostre país.
Hem pogut llegir en una article de “Les causes de la Reforma protestant” de Vicente Moreno Cullell a la revista Sapiens alguna dada sobre la Reforma Protestant : “La Reforma, tot i que en els seus orígens es va tractar d’un moviment religiós, ben aviat va adquirir dimensions de caràcter polític, social, econòmic i cultural, i va desencadenar la crisi més greu que va conèixer el cristianisme en tota la seva història. A partir de la Reforma, el món cristià va caracteritzar-se per l’existència d’una pluralitat de creences i d’esglésies –l’Església catòlica per una banda, i les diverses Esglésies protestants per una altra– que s’havien intentat combatre al llarg de l’època medieval.
Arribats a les acaballes de l’edat mitjana, hi havia en alguns sectors de la societat europea un profund malestar contra certes de les seves pràctiques. Durant el període comprés entre els segles XI i XIV, l’Església catòlica havia adquirit un gran poder polític, econòmic i cultural. Malgrat tot, això l’havia portada a un allunyament de les seves funcions espirituals i a una dedicació creixent als afers temporals i polítics.
Els crítics opinaven que les altes jerarquies vivien envoltades de luxes i riqueses, fet que atemptava contra els principis de la religió cristiana. A la relaxació de costums que es podien detectar a les altes jerarquies de l’Església s’hi afegia, a més, l’escassa preocupació pastoral i la poca preparació del baix clergat no sabia, o no volia, exercir correctament les labors pastorals que tenien encomanades”
El nostre conferenciant Josep-Lluís Carod-Rovira es presenta com a nascut a
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d\’Espanya. Autor d\’una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l\’Agència Catalana de l\’Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l\’allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos néts i una néta.
Fa un temps va escriure al digital Nació Digital un article sobre Reforma protestant, 500 anys del que reproduïm alguns dels paràgrafs per fer un tastet del que serà al conferència :
“Vist el panorama diguem-ne “nacional” -és una manera de parlar-, millor que parli d’allò de què parla tothom a l’Europa culta, aquests dies: els 500 anys de Reforma protestant. Efectivament, segons una tradició nascuda cap al 1537, el matí del 31 d’octubre de 1517, ara fa 500 anys, el monjo Martí Luter penja 95 tesis a les portes de l’església del castell de Wittenberg. Certa o no la tradició, la crítica a les indulgències queda reflectida en les tesis que els seus alumnes tradueixen a l’alemany i difonen amb entusiasme. S’inicia així el moviment de masses antijeràrquic més important d’Europa i una veritable revolució religiosa que serà també política, cultural i econòmica.
El rebuig a la política d’indulgències de Roma que, a canvi de diners, estalvia el pas pel purgatori i augura el perdó dels pecats, va de bracet amb la crítica a la mundanitat i el luxe de part de la jerarquia eclesiàstica o bé el refús al culte a imatges, relíquies, sants i marededéus, vistos com a supersticiosos. Ja fa segles que aquestes crítiques es produeixen a través de moviments dissidents i individualitats destacades com ara l’anglès John Wycliffe i el txec Jan Hus, o bé, ja aquí, Vigilanci, Priscil·lià, Claudi de Torí, les beguines i els begards, els càtars, els fraticels o els valdesos. Tots ells coincideixen a reclamar el retorn a la simplicitat de l’esperit evangèlic inicial, l’adopció de la Bíblia com a referent de vida i autoritat religiosa, així com les escriptures en la llengua pròpia de cada país i no en la de la cúria romana.
El gest de Luter, reforçat amb actituds posteriors, té molt d’afirmació nacional alemanya davant d’un poder situat a centenars de kms de distància del país, el qual recapta també els diners de les indulgències i imposa el seu idioma com a llengua de culte i en altres àmbits d’ús emblemàtic. Aquest desafiament al poder absolut i a la supremacia llatina convertirà Luter en un veritable heroi nacional, al seu país, i els gravats amb el seu rostre, així com els seus llibres i versions de les escriptures, inundaran el mercat europeu i faran que la impremta esdevingui el principal aliat de la Reforma i el més eficaç difusor de la nova fe.
Cal dir que, inicialment, ni Luter ni els altres reformadors pretenien trencar amb l’església catòlica, sinó reformar-la de dintre estant, però en pocs anys acabaran convencent-se que els seus propòsits reformadors només poden assolir-los amb la independència de Roma i, per tant, separant-se’n per a constituir una nova confessió cristiana, perquè a l’interior de l’església catòlica els canvis desitjats consideraven que no eren possibles. De fet, Erasme de Rotterdam, de qui hom assegura que sembrà allò que Luter recollí, bo i compartint molts aspectes de la reforma luterana, no volgué separar-se de l’església catòlica i optà per mantenir la unitat de la cristiandat, tal i com fins llavors es coneixia.
El 3 de gener de 1521 Lleó X excomunica Luter i els seus partidaris. Amb el temps, les diferències s’accentuen amb la reducció només a dos (baptisme i comunió) dels set sagraments catòlics; el rebuig de l’autoritat papal, del celibat, la confessió auricular dels pecats al sacerdot, l’existència del purgatori i la defensa de la distinció entre clergues i laics, amb el sacerdoci universal, establint un vincle personal directe del creient amb Déu, sense mitjancers, amb la lectura i interpretació individual de les escriptures, en la llengua pròpia i l’ús regular d’aquesta en el culte, la pregària, el cant i la predicació. A partir de la carta de sant Pau als Romans, Luter troba el desllorigador de les seves inquietuds espirituals, ja que arriba a la conclusió que només la fe salva i no pas les obres. La justificació per la fe constitueix, doncs, el moll de l’os del protestantisme………….”
Serà interessant seguir el contingut de la conferència per conèixer una mica més la comunitat Protestant present a la nostra societat sense que siguin ni massa coneguts ni massa estudiats fins ara.