UNA AVENTURA IMPOSSIBLE
Recordeu els contes quan érem petits, en que les joguines, els estris i els mobles, quan ningú els veia o a les nits quan dormíem cobraven moviment? Ens ho creiem i fantasiejàvem. Tal vegada, en alguna ocasió, ens havíem adormit vigilant una joguina per tal de sorprendre-la en el seu màgic despertar. Per que no? Ningú ho ha vist mai i no està demostrat que no sigui així.
La següent història es basa en aquesta peregrina teoria, ho se, però fer volar la ment en impossibles tal vegada ens permet conservar l\’optimisme dels infants.
Un raig de sol retallat per les escletxes de les persianes, s\’esmuny dins la sala. Els feixos lluminosos que hi resulten, destaquen les volves de pols que floten en l\’ambient. Estic en un racó rodejat d\’altres mobles, que romanen dipositats en el magatzem de un antiquari a Basilea. Realment te molta cura de tots els que hi som. Els matins, en quan arriba a la botiga, volta entre nosaltres. Ens contempla amb admiració, ens treu la pols amb un drap ben suau, amb molta cura, no fos que el feltre danyés els nostres cossos polits. Quan estem tots ben lluents, s\’allunya com aquell qui contempla la pintura d\’un mestre per gaudir millor dels seus colors i ens passa revista una estona, un a un, amb l\’orgull d\’un joier que contemples un tresor. Quan alguna persona, interessada per nosaltres, entra a la botiga, es passeja per la exposició i s\’informa sobre una calaixera, un secreter o qualsevol altre moble, el mira amb recel, l\’examina amb molta cura abans de revelar la història d\’aquella peça, ja que vol assegurar-se de a qui li obra els secrets de les seves estimades relíquies.
Per cert, perdonin la incorrecció, els parlo i no he tingut la delicadesa de presentar-me: Soc un rellotge de paret de cos sencer, el meu cap o esfera es situa a dos metres del terra on reposen els meus preciosos i ben treballats peus. Nascut a les acaballes del segle XVIII, fa tants anys, que no recordo el dia. Crec que quan vaig començar a pendular i havia una gran enrenou a França jo no hi entenc però quelcom de gros es coïa … Els meus engranatges van començar a rodar en una fàbrica de la ciutat de Besançon, per cert molt ben acabats i amb gran precisió, ja que encara dono les hores sense avançar ni retardar un minut. El meu propietari actual , el vell antiquari, cada dia desprès d\’haver-me acaronat llargament amb el seu drap, dirigint-me belles paraules que m\’afalaguen, tira del contrapès que recargola la meva espiral i recarrega la corda que en definitiva es el meu cor. D\’aquesta manera, com si fos el meu àpat diari, em proporciona l\’energia i permet que les meves sagetes continuïn assenyalant puntualment les hores, acompanyades pel tic tac del meu péndul daurat que, des de aquell dia llunyà, no ha deixat quasi mai, de gronxar-se monòtonament, minut a minut, hora rere hora, any rere any controlant el temps que se\’n va, com porto escrit en lletres ben visibles gravades a la meva esfera” Tempus fugit”. El meu carilló marca els dos quarts i les hores amb un dring cristal·lí.
Com heu pogut constatar, la meva vida ha sigut llarga. Vaig ser fabricat a petició d\’un marí bretó, anomenat Jean Leroux, crec que capità d\’un bergantí, que havia fet fortuna comerciant amb les colònies de les Antilles franceses. Allà a la Martinica, convertit en un ventrut burgès de cabell gris, barba retallada i aspecte jovial, hi tenia una plantació de canya de sucre i una factoria on produïa rom. En un extrem de les seves terres, sobre un turó que les dominava, va fer construir una mansió blanca amb altes columnes, davant de la porta principal, on es recolzava una llarga balconada de balustrada ostentosa de pedra esculpida. Finestrals immensos en vidres ornamentats, a manera de vitralls, amb dibuixos d\’aus exòtiques de fins colors, tamisaven els rajos de sol produint una càlida llum a l\’interior d\’aquella residencia. A cada costat de l\’ample escala de marbre blanc que conduïa al porxo, testos cònics de pedra recoberta de mosaics blau pàl·lid i atzur, taronja i blanc, oferien precioses flors de diversos colors, que perfumaven l\’entrada d\’aquell, podríem dir petit palau, construït evidentment per presumir de riquesa als ulls dels terratinents veïns. No cal dir que l\’interior es deia perfectament amb l\’embolcall. En totes les estances hi havien costosos mobles de fustes nobles i pintures representant diverses escenes de caça, o pesca. Fins i tot havia una, en el gran saló, que cobria quasi tota una pared i representava diversos velers d\’elegant estampa, embrancats en ferotge batalla, tant real i amb una perspectiva tal, que el mar donava sensació de fred, l\’escuma provocada pel moviment dels vaixells semblava a punt d\’esquitxar qui el contemplava i les estelles produïdes per les explosions es projectaven aparentment dins de l\’estançam Presidint aquell saló principal, lluint com el rei sol , entre un trinxant de cedre i una calaixera Lluis XV, estava jo. Dominava l\’escena, mostrant la meva aristocràtica presencia, fent sonar alegrement les campanetes del meu carilló, cridant l\’atenció de tothom.. Quina joia, quan el capità, orgullós, em mostrava als seus convidats, enaltint la meva exquisida factura i presumint del meu valor econòmic, que devia ser important per les expressions d\’estupefacció que mostraven els convidats. Aquelles fatxenderies van tenir conseqüències. Una nit, quan tots els habitants de la casa dormien, algun desaprensiu enllaminit per la meva esplendor, se\’m va agenciar. Una flassada i una corda van acabar amb el meu regnat i em canviaren la vida. Degut a la pèrdua de la verticalitat, els contrapesos van deixar d\’actuar, el pendul es va aturar, i els engranatges desprès de dos o tres batecs, van deixar de girar. Vaig caure en una letargia aclaparadora.
Un marí, que no era aquell simpàtic capità, si no un de malcarat, prim com un secall, mal afaitat i brut, em va despertar donant-me corda i posant a l\’hora les meves agulles, amb mans rasposes. Un somriure groguenc il·luminava aquell rostre patibulari . Un calfred recorregué totes les meves delicades fibres. On estava? Que havia sigut del meu confortable raconet? I sobre tot on era aquell simpàtic senyor que tantes atencions tenia amb mi? Oh! El terre es balancejava, vaig deduir que segurament em trobava en una embarcació Qui sap on em portava? En quines mans havia caigut? Quina sort m\’esperava?. Quantes preguntes i quin mareig Desprès de moltes voltes de les meves sagetes, intranquil i basquejat, havent tingut que suportar la grollera presencia d\’aquell individu i el pitjor de tot, el desagradable contacte de les seves mans, el vaixell va deixar de balancejar-se. Devíem haver atracat en algun port. Efectivament al cap d\’una estona la tripulació abandonà sorollosament la nau i em vaig quedar sol i pràcticament en silenci. Tant sol sentia el meu tic tac i una llunyana remor de veus i sorolls, deguts al tràfec dels molls. Aixi transcorregueren varies hores. De sobta un repic de passes a la coberta, seguit del produït per dos persones baixant l\’escala cap a les cabines. La porta es va obrir i el capità va entrar seguit d\’un personatge singular. Era molt alt i corpulent. Vestia una levita blau turquesa amb solapes blau fosc, que li quedava una mica estreta. Una camisa blanca amb gorgeres, i un llas de cinta negra al coll. Els pantalons eren blau pàl·lid i calçava unes botes altes negres ben llustrades, amb volta gris. Per completar l\’abillament, un barret d\’ala ample també blau fosc, cobria el seu cap de cabellera rossa que li arribava a les espatlles. Els dos oferien una imatge patètica, un prim i baixet, l\’altre alt i gras, vestits d\’aquella guisa eren una parella ben estrafolària. De no trobar-me en aquella situació, la escena hagués sigut còmica. Aquell nou personatge em va estar contemplant una estona sense res dir. Els seu ulls blaus de mirada freda van recórrer la meva estructura de dalt a baix, mentre els seus dits enguantats de fina pell d\’ant, recorrien el meu cos de fusta resseguint tots els detalls de la filigrana que m\’embellia. Em un gest d\’aprovació, en va donar dos copets podríem dir a la galta, ja que van ser a l\’alçada de l\’esfera i girant-se cap el capità: Bé, va dir amb una veu profunda i ben modulada, m\’agrada es una peça molt delicada, hem d\’arribar a un acord sobre el preu que em demana. Estic disposat a pagar una quantitat raonable, però el que m\’exigeix es exorbitant, donant-se a més la circumstancia de que la seva adquisició i procedència… Va fer un gest amb la ma per remarcar els seus dubtes, juraria que millor no esclarir-les massa, ja m\’entén. Està be , va dir el marí, rossegant les paraules, com si suspeses el que anava a dir. Li deixaré per dos cents dollars, fent un gran esforç. Fet, va dir el comprador, amb un somrís sorneguer, refilant-se el bigoti, una espurna de triomf als seus ulls. Els éssers aparentment inanimats i recalco el mot “aparentment” no entenem d\’idiomes, però comprenem les idees que expressen el humans. Aquells dos personatges no parlaven com el meu estimat capità, però vaig saber que havia canviat d\’amo.
Realment, les meves necessitats no son moltes, tan sols que remuntin la meva corda, em treguin la pols i que de temps en temps em portin al meu metge de capçalera que per mi es el rellotger. Allà, en la intimitat del seu taller, em despulli del meu preciós embolcall de fusta de teca calada amb dibuixos estranys, cabalístics, es veu que l\’ebenista que va crear la meva caixa era era un artista. Accedeixi a la meva maquinaria i a les hores, com un enamorat, acaroni delicadament les meves rodes dentades amb una brotxa sedosa, extraient tota traça de pols que hagi pogut introduir-se. Desprès , amb un setrill minúscul, dipositi unes gotes d\’oli refinat en els meus eixos, D\’aquesta manera torno en el meu racó com si fos nou. Tot això ho vaig trobar a faltar durant els anys següents.
Tornant a la meva història, desprès d\’una letargia indefinida per causa del viatge, vaig ser dipositat al despatx del meu comprador, qui des d\’una finestra protegida per persianes venecianes podia vigilar la sala de jocs que posseïa. Mentre els clients apostaven els seus diners en ruletes, cartes i daus, en mig de gran bullici, per tal d\’animar l\’ambient i engrescar els ànims, sobre un gran escenari, com una alta tarima, ben al mig de la sala, unes senyoretes vestides de colors llampants, blaus, vermells i grocs, ballaven i cantaven. Els seu vestits voltejaven, mostrant les seves cames embotides em mitges negres rodejades de cascades d\’enagos de puntes blanques, amb el natural entusiasme dels jugadors que, d\’aquesta manera, oblidaven per uns instants les penes, els que perdien, i incitaven als guanyadors a arriscar-se més i més. Tot això produïa una fressa considerable, de dia i fins altes hores de la nit. Jo, acostumat a la quietud de la sala del capità, solament destorbada en alguna ocasió per la dolça música dels violins que acompanyaven els valsos, i les masurques, estava completament atabalat.
Vaig passar una bona temporada en aquell antre, fins un dia en que per causes que no he esbrinat, vaig ser subhastat junt al demés mobiliari. Naturalment vaig esser l\’objecte estrella i van pagar una bona picossada per mi. Malgrat les meves desventures, em sentia tot cofoi.
Desprès, es van succeir esdeveniments diversos, èpoques de penúria altres d\’abundància, d\’alegries i tristeses. Durant la guerra de secessió dels Estats Units d\’Amèrica vaig esser catapultat d\’un lloc a un altre. Per miracle no vaig desaparèixer en el gran incendi de Savannah, un cavaller sudista , vull creure, que pel meu valor, em va salvar de les flames. Vaig esser carregat en un tren que anava cap el nord, i al cap de un temps indefinit, ja que com es natural, jo estava en estat letàrgic, em vaig despertar un bon dia a la ciutat de Filadèlfia. Era en un saló d\’un armador que no va trigar gaire temps a vendre\’m i embarcar-me cap a Europa. Allà vaig ser dipositat a Paris en un gran palau. Ni més ni menys que el de las Tulleríes. Quan en van despertar, després d\’haver sigut carregada la corda, un senyor de bigoti esmolat i perilla, xarreteres adornant les espatlles i el pit cobert de medalles, m\’escrutava minuciosament a través del seu monocle, fent gestos d\’aprovació. Al seu voltant dames i cavallers molt elegants, corroboraven el criteri amb gestos i exclamacions d\’admiració. Està clar que, sense voler desmerèixer, modèstia a part, la meva bellesa, vaig detectar una certa exageració amb aquelles expressions, naturalment per afalagar al seu sobirà.
Per desgracia no va ser duradora la meva estada en el palau imperial. Em van vendre quan l\’inquilí, d\’aquella caseta es va traslladar precipitadament, obligat pels esdeveniments, a Londres. Per sort, ja que poc desprès, aquella luxosa construcció cremava incendiada per uns revolucionaris i desapareixia, quedant únicament els jardins que romanen encara a prop del Louvre. Passaren molts anys, jo era ja molt antic i em sentia molt vell, tot i que, complia amb la meva tasca, com s\’acostuma a dir, amb exactitud britànica. Vaig anar passant de subhasta en subhasta. Podia ser preciós, una joia, al parer d\’alguns, però en realitat només era objecte d\’inversió. Jo volia ser vist com el que era, un rellotge que mesura el temps i que la gent mira sovint per determinar una cita, amorosa, la trobada per un fet important o els tan simples i quotidians com l\’hora de dinar o sopar. Vaig caure en un estat de depressió que em va durar dècades. Fins que un dia la vida em va canviar per complert, un antiquari que buscava mobles i estris molt especials, em va escollir, netejar, polir i vet aquí, ara com ara em trobo en aquest racó deliciós, contemplat i admirat per aquest bon home que em mostra orgullós a tot el que gosa entrar a la seva exposició.
Avui tinc bones vibracions, sembla que el carilló sona més alegre i el meu tic tac no es tan avorrit. Sona la campaneta de la porta d\’entrada de l\’establiment, un possible client acaba d\’entrar. Que es això, només l\’he vist de reüll, i creguin que si tingués cor, hauria fet un bot dins de la meva caixa. Espero que s\’acostarà i podré veure\’l millor. L\’antiquari el rep amablement i s\’ofereix a ajudar-lo en el que pugui. Van passant entre les rengleres que formen els objectes i mobles, ja el veig perfectament, no es possible, dec estar equivocat, els meus engranatges, tan antics em juguen una mala passada. Però es que em sembla idèntic. Els dos homes, tot conversant s\’acosten cap a mi. Jo tremolo de cap a peus. Aquell estrany em mira atentament amb cara de sorpresa, amb ulls d\’expert, escodrinya els detalls de la meva caixa, obre la porta de vidre que protegeix la meva esfera, treu una lupa i ressegueix els gravats que la decoren tot al voltant. Assenteix amb moviments de cap. Sí, es el que buscava! Exclama finalment, girant-se cap a l\’antiquari. Ell, amb una expressió de sorpresa: que vol dir, reconeix aquest rellotge? I tant, afirma el visitant, aquesta meravella, i no exagero en la qualificació, va esser fabricada a Besançon en 1790 per encàrrec d\’un avantpassat meu anomenat Jean Leroux, mom que hem anat heretant tots els primogènits de la meva família, i per cert, segon un retrat que hem anat conservat, tinc una particular semblança amb ell. Capità d\’un vaixell mercant es va endur el rellotge a la Martinica. Un temps desprès, li va ser robat i des de llavors la meva família l\’ha estat buscant per tot el mon. I com l\’ha reconegut? Pregunta el comerciant. Amb un somriure triomfal, el dit Jean Leroux, li respon: Primer per el seu aspecte, desprès pels treballs en la fusta de la caixa, per la decoració de l\’esfera, però el definitiu es que en aquesta, dissimulat entre les filigranes… miri. Agafi aquesta lupa i fixis en la part alta de la dreta. Aixi ho fa l\’antiquari, al cap d\’uns segons exclama : es cert ! no hi ha cap dubta. Aquí entre els arabescos, es distingeix a través de la lent d\’augment, una signatura en lletres tan diminutes que a simple vista es confonen amb els gravats. Jean Leroux. El capità l\’havia fet gravar perquè fos un exemplar únic.
Vet aquí que més de dos-cents anys deprès i havent recorregut mig món, tornaré a marcar les hores de la família d\’aquell capità que un dia llunyà, per un caprici extravagant, va encarregar la meva construcció a aquell rellotger de Besançon.
Com diu el proverbi: Roda el mon i torna al born.
Humbert Novella Cànovas