L’aigua un be escàs: Sense aigua no hi ha vida.
Amb aquesta afirmació Pere Alzina va voler iniciar la seva intervenció sobre el cicle de l’aigua, Del Pirineu a l’aixeta de casa . El cicle de l’aigua”.
Va començar la seva exposició donant dades sobre la presència de l’aigua a la terra. Així sabem que de l‘aigua existent un 97% és salada i la resta dolça i d’aquesta només un 3% circula ja que l’altra està glaçada.
Així ja queda palesat que n’hi ha poca i per tan cal ser molt respectuós amb el seu ús.
A través d’un exercici de comparació de les pluviometries de diverses capitals va concloure que en el nostre àmbit el clima no ajuda a disposar de l’aigua que necessitaríem sobretot a la capital, Barcelona, o en el seu entorn. A Catalunya la pluja és molt més alta al Pirineu que a la resta i el lloc més eixut són les terres de Lleida.
Catalunya té també moltes conques fluvials però n’hi ha una de molt potent com és la de l’Ebre i la resta es divideix en diversos sistemes, La Muga, La Tordera, El Ter, el Llobregat , El Foix…
És d’aquestes conques que s’abasteix una bona part de Catalunya per disposar d’aigua a les aixetes.
Passà revista a l’evolució històrica de les captacions de l’agua des dels pous fins els aqüeductes i els transvasaments d’aigua entre les diverses conques.
A Vilanova l’aigua arriba des dels anys noranta del sistema del Ter-Llobregat, i des de la planta potabilitzadora d’Abrera.
Alzina va també fer algunes previsions de futur analitzant alguns dels elements de les possibles solucions que es plantegen, transvasament del Roine, de l’Ebre, desalinitzadores que malgrat n’hi ha algunes en funcionament tenen el handicap del seu elevat cost energètic.
El ponent però considerà que abans d’aquestes decisions hi ha altres aspectes com són la millora de la gestió i l’ús raonable en el consum de l’aigua.
Entre algunes mesures proposà:
Afrontar solucions sectorial i no globals, treball en cada conca, regular la demanda i no només el consum, gestió segregada de les conques, aprofitament dels recursos dels aqüífers propis abandonats, control del reg passar de regar “a manta” pel gota a gota, plantar espècies mediterrànies….
En fi un seguit de recomanacions que podrien ajudar a mantenir els nivells d’ús actual i sobretot a no malbaratar recursos de cara al futur.
L’afirmació de que l’aigua és massa barata que va fer podria sorprendre però també és cert que el nivell del cost de les infraestructures dedicades a portar a l’aigua són d’un cost elevat i que caldria imputar-lo al preu de l’aigua.
Conferència molt interessant posant de relleu qüestions que són de molta importància en els aspectes mediambientals dels que a vegades no en som del tot conscients.
