Els records, la memòria com element literari.
El passat divendres vam tenir com a convidat a Ramon Solsona que ens va oferir la conferència La construcció d’una novel·la: la importància dels records. Els records del passat, de l’irrepetible que vàrem viure, són trets que marquen qui som. I per tant, els records són imprescindibles en la creació literària per recuperar fets, per ficcionar moments viscuts que prenen de nou protagonisme en el moment en que es posen com elements de creació. I així ho va dir l’Albert Soler que fa fer la presentació de Solsona agafant com a referència la darrera novel·la El carrer de la Xocolata que ve a ser la memòria col·lectiva, generacional.
Solsona va començar dient que la memòria i els records són elements claus en l’escriptura perquè ajuden a fixar el relat, a construït l’espai narratiu
Va considerar que la majoria de novel·les contenen elements memorialístics, tan és així que han generat estàndards literaris Estils de la literatura com són l’autobiografia o els llibrers de memòries, emmarcades en l’anomenada “literatura del jo, són relats fonamentats en les memòries i els records dels autors o del seu entorn. La literatura del jo ha augment exponencialment i en destaquen les memòries. Cada any se’n publiquen moltíssimes. Només a Catalunya, dotzenes. Però a diferència d’altres moments de la història, en què les memòries eren fruit de les experiències d’estadistes, aristòcrates, escriptors de renom i altres homes il·lustres, ara pràcticament n’escriu tothom, i en aquest sentit va fer una irònica al·lusió al llibre de memòries del rei Emèrit que acaba de publicar-se.
Ramon Solsona va teoritzar sobre els elements que lliguen l’estructura de la ficció basada en fets i records dels autors que després prenen forma determinada com a narració. Va posar com exemple, els llibres de Mercè Rodoreda La Plaça del Diamant i Aloma, que amb determinats arguments tenen un rerefons molt clar de passatges de la vida de Rodoreda.
Va posar també, els exemples de la literatura que evoquen els camps de concentració del nazisme, en que a través d’explicar la vida i les vicissituds dels presoners, es dóna una imatge crítica i de denúncia del fets que van succeir, així va esmentar tres autors que han escrit sobre el tema que agafant les seves pròpies vivències, records i memòria del fets, narren una visió col·lectiva de la trama que va comportar l’holocaust. Primo Levi, Joaquim Amat-Piniella o Jorge Semprún, cadascun d’ells amb la seva visió van explicar uns fets que anava molt més enllà d’ells.
Ramon Solsona va explicar que la majoria dels seus llibres es fonamenten en la memòria, el records de fets, persones o paisatges,que no tornaran mai més però que formen part del nostre existir
Entre els seus llibres, No tornarem mai més!, que explica la història d’un grup de joves que fan a Castillejos el campament militar, on porten dos estius complint el tràmit de les milícies universitàries l’any 1970.
Línia blava que tracta el tema de la immigració, o L’home de la maleta en que vol reivindicar la parla popular genuïna que ell recordava de la seva infància i joventut. I a Allò que va passar a Cardós arrenca amb l’assassinat d’un guàrdia civil a la Vall de Cardós, una nit del 1965. Les causes i les conseqüències del crim són el fil argumental que teixeix Ramon Solsona, en un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric que transforma la vida dels habitants de la vall. L’arribada de molta gent, andalusos bàsicament ,a treballar en el projecte va canviar la manera de viure.
Solsona va comentar que en escriure el llibre va trobar que altres autores ja n’havien parlat sense ell saber-ho, i potser per la condició de dona havien caigut en l’oblit i així va reivindicar la feina de Maria Dolors Orriols amb el llibre Petjades sota l’aigua i la figura de Concepció González amb Gent del Sud. La història vista des de diverses experiències de la memòria
I encara va comentar que el llibre Temps enrere , on parla dels catalans que van com emigrants a Alemanya i van patir les mateixes situacions com els que viuen ara i aquí els nouvinguts.
Va fer atenció al fenomen del “Recordo” com un recurs literari que va fent un enfilall de records que acaben conformant una peça narrativa.
Ens va parlar de Joe Brainard que va publicar I Remember, un seguit de records, tots ells encapçalats per la fórmula «I remember». Fa referència també a Llibre de Marcello Mastroianni Mi ricordo, sì, io mi ricordo, i aGeorges Perec en va recuperar la idea el 1978 amb Je me souviens i encara Margo Glantz el 2015 amb Yo también me acuerdo. I el Me’n record d’Emili Manzano.
Llibres que a través d’idees del records vas enfilant la construcció de la mateixa línia vital.
Solsona ens va proposar un mena de joc en que va dir una cinquantena de paraules que formen part de l’imaginari i record de la generació els que érem allà. Cada paraula ben segur va generar records diferents a cada persona. Des de Mantellina fins els Srs. Dalmau i Viñas i la seva campanya benèfica, o Caidos por Dios y por España o gorra de cop, penellons…. i així fins al cinquantena.
Un exercici que ben lligat donaria per una narració o que ambientaria una època, que és el va procurar fer ell en el llibre El carrer de la xocolata, memòria familiar, d’una època, d’una generació.
Va seguir el joc amb alguns dels eslògans publicitaris de la “nostra” època. Ell començava i nosaltres acabàvem . Hi va haver molts encerts!!.
Va tancar la sessió amb la lectura d’un conte no publicat encara “Les temptacions de la carn”, en la que explica els records d’un nen que descobreix “la carn” com una temptació però també com un possible plaer. Tot plegat emmarcat en l’escola on l’hermano Bartolomé predicava precisament els perills de la carn. Un conte deliciós i que ens va fer riure de valent recordant la infantesa de molts dels presents.
Una sessió molt interessant la que ens va oferir Ramon Solsona.
