La generació de la carmanyola
Aquesta frase podria definir perfectament la generació que després de patir la guerra civil espanyola, fruit del cop d’estat del militars, va enganxar amb la segona guerra mundial i van acabar als camps de deportat.
Gairebé cincs d’anys d’epopeia en la que dissortadament molts hi van deixar la vida. Aquest fets ens fan ser exposats de manera acurada per part de l’Àngels Parés i la Berta Llorens en la seva conferència “Deportats als camps nazis del Garraf”. La xerrada, organitzada conjuntament entre l’Aula i Òmnium Garraf va fer present la memòria dels deportats i evitar que caiguin en l’oblit.
La xerrada va tenir com a base el llibre “Del Penedès als camps d’extermini nazis”. Llibre que recull la memòria de les persones del nostre territori que van ser deportats i van acabar en els camps d’extermini. Alguns, pocs, van poder sobreviure i han fet testimoni d’aquella inhumana crueltat.
El llibre va tenir l’inici en una exposició que es va fer a Sitges per honorar als deportats d’aquella ciutat i d’allà va sorgir la proposta de fer un treball que agafés tota al vegueria.
Ja hi havia treballs parcials com el que en Xavier López ha fet a Vilanova, o a la mateixa Sitges amb les memòries de Josep Egea o a Vilanova d’en Marcel·lí Garriga. Llibres que completen la bibliografia sobre aquests fets com els d’Amat Piniella o el canònic Els catalans als camps nazis de la Montserrat Roig.
Va seguir l’Àngels Pares comentant el perquè de l’arribada de molts catalans i republicans espanyols als camps nazis. Per una banda la derrota a la Guerra Civil Espanyola i el posterior internament als camp francesos d’Argelers i el de Barcarès, en condicions pèssimes on vivien en condicions infrahumanes. La majoria en volia sortir i d’aquells camps només es podia sortir, si es tornava a Espanya amb el risc de patir les ires dels feixistes, ser reclamat per algun parent francès cosa que permetia que s’instal·lessin al país veí, que s’allistessin a la Legió Estrangera o bé que formessin part dels batallons de treballadors que primer feien feines agrícoles per compensar la manca d’homes que ja havien estat mobilitzats i després van passar a fer trinxeres i defenses pels Alemanys.
Molts exiliats republicans es van anar integrant en la resistència francesa i quan eren detinguts eren enviat als camp de presoners ja que el rebuig d’Espanya sobre els exiliats els va convertir en apàtrides.
Els camps nazis van començar ja els anys trenta per posar-hi els dissidents polítics i es van acabar convertint en camps d’extermini, no només de jueus, sinó de moltes persones que s’oposaven a Hitler o bé persones de diversos grups estigmatitzats pels nazis, com gitanos, malalts, homosexuals. Tots ells van patir la persecució i mort.
La Berta Llorens va il·lustrar amb algunes xifres la magnitud de la tragèdia.
Va explicar el treball que van fer juntament amb la col·laboració de l’Amical de Mauthausen i de l’Associació Buchenwald ha permès localitzar cent vint-i-cinc persones penedesenques de naixement i/o de residència que van ser deportades als camps de concentració i d’extermini nazi: 124 homes i una dona, Coloma Seró Costa. D’aquestes persones, només trenta, un 24%, van sobreviure a l’horror dels camps nazis. La resta, noranta-cinc, un 76%, hi moriren.
Sobre el Garraf les xifres són a Vilanova 20 deportats i 4 en va sobreviure, a Sitges 11 persones deportades i 2 en van sobreviure i a Ribes i Cubelles 2 i 3 respectivament i van morir totes elles.
La majoria de les persones del Garraf eren treballadors industrials i del tèxtil i després pagesos i mariners. A Vilanova dominava els treballadors de fàbriques i molts d’ells eren persones arribades de fora que van establir-se a Vilanova, eren persones amb un alt nivell de politització, militants de la CNT–Fai o de la UGT i del PSUC i ERC.
El treball vol personificar aquets deportats, fer-ne memòria i retre’ls-hi l’homenatge que es mereixen: van lluitar defensant la república, la democràcia i van morir en defensa de les llibertats.
A la ciutat de Vilanova al peu del monument als deportats , dissenyat per Andreu Alfaro, s’hi van inscriure els noms dels deportats als camps i la següent inscripció: “En record de les persones resistents i lluitadores antifeixistes d’aquesta ciutat i de tot el món, moltes d’elles assassinades als camps de concentració i d’extermini nazis per defensar les seves idees o identitats. Eugeni Balduz Asensio, Joan Cerdà Perayre, Marcel·lí Garriga Cristià, Rafael Inglada Arnabat, Leandre Moliné Batlle, Armand Pueyo Jornet, Joan Sagarra Mateu, Llorenç Torné Nolla, Francesc Barceló Soler, Ramon Bascuñana Garcia, Máximo Flores Sanz, Camilo María Díaz, Miquel Obiol Bayerri, Joan Úbeda Siles, Francesc Vidal Casanellas, Francesc Tremps Estrada, Lluís Camacho Ferrer”. El gener 2020 el monument va ser remodelat afegint els noms de Gerard Ill Vidal i Antoni Sánchez Sánchez.
Les conferenciants van posar damunt la taula el concepte Mai més. Mai més com a sinònim de lluita contra el nazisme i contra la intolerància entre les relacions humanes.
I també òbviament cal fer un reconeixement a totes aquestes persones que al llarg de la seva vida van patir la guerra, l’exili i la deportació i algunes van pagar amb la seva vida la seva voluntat de mantenir les llibertats i la democràcia.
La generació de la carmanyola , aquella que va passar cincs anys de batalla en batalla va estar amagada i oblidada durant molts anys. Ara és el moment de recuperar la seva memòria, les seves imatges les seves biografies i aquest record també té un aspecte físic amb diversos memorials i amb la col·locació de les Stolpersteine. La iniciativa pretén mostrar l’últim espai on residí cada deportat de la localitat (nascut o resident) a partir d’unes llambordes, situades a la seva darrera residencia
També les conferenciants van vol posar el necessari toc de gènere evocant la figura de Coloma Serà que va ser regidora de cultura de Vilafranca del Penedès i internada als camps de Ravensbrück i Bergen-Belsen i més tard alliberada.
Van finalitzar amb la lectura d’un poema de Montserrat Roig sobre Coloma
Mort a Ravensbruck
El camp era un glop de nit lluny de tot i entre carenes. La Carme s’està morint el seu plany es perd per sempre.
El camp era un glop de nit al nord fum, vers el sud cendres. Així jo no vull morir lluny els cels i les arbredes. La Coloma que la sent a poc a poc s’hi arrossega. Diu mentres l’estreny ben fort dolços mots a cau d’orella. El camp era un glop de nit lluny de tot i entre carenes lluny de tot i entre carenes lluny, lluny. |
Àngels Parés i Berta Llorens van fer a xerrada molt interessant, notablement documentada i amb un alta sensibilitat per que no es perdi la memòria d’aquells lluitadors i lluitadores morts per la llibertat.
