Close

1 febrer, 2020

CONFERÈNCIA DIA 31 GENER DE 2020

Somos los tristes refugiados

Era un 31 de gener però de l’any 1939 quan més de mig milió de persones havien travessat la frontera francesa convertint-se en refugiats. Els refugiats marxen però tenen un destí i un futur incert. A mig febrer les tropes franquistes arriben als passos fronterers, a partir d’aquí es talla l’allau de refugiats i han de començar una nova vida a l’exili.
La conferència que va impartir el Josep Pimentel va tractar d’aquets refugiats, dels milers i milers de persones anònimes que van haver de marxar de la seva terra per evitar la repressió del franquisme. La conferència sota el títol de 1939 , quan nosaltres érem els exiliats: un passeig per la microhistòria”. La conferència tal com explicà Josep Pimentel es basa en un llibre seu que ha aparegut aquest any 2019: “Refugiats. Una història de l’exili de 1939. Amb aquesta premissa inicial el conferenciant va anar desgranant les vicissituds dels més de mig milió de persones que van haver d’exiliar-se. D’entre elles prop de 50.000 catalans que condicionats per l’avanç de les tropes franquistes van haver de travessar la frontera.
Per què van marxar es pregunta Pimentel, i s’ho preguntava per la gent corrent que no havia participat directament en la confrontació bèl·lica. Hi pot haver raons, ideològiques, polítiques però la majoria de la gent ho feia per por.
El franquisme va actuar amb una forta repressió per estendre la por entre la gent “normal i corrent” els sistema de les “causes generals” contra ciutadans que eren acusats de qualsevol fet amb la voluntat d’eliminar qualsevol dissidència. El règim es va apuntalar amb la figura del “delator” persones que acusaven a altres de fets fossin reals o no, en aquest sentit va aportar documentació d’una delació a Vilanova sobre unes persones falsament acusades de fets criminals. La repressió va ser duríssima i això va fomentar la fugida de les persones que avançaven cap a la frontera francesa confiant en que tindrien una acollida i refugi

 

Pimentel va voler posar en evidència que la majoria de persones que van refugiar-se eren persones que tenien por, i el seu treball de recerca va anar a trencar el silenci sobre elles i a denunciar com la memòria històrica sovint han estat tractades com a activitat sospitoses, condemnades a certa clandestinitat pública, bandejades dels debats públics, i convenientment silenciades. És així com, a Espanya, parlar de drets humans ha passat a ésser considerada una activitat sospitosa i connotada políticament, quan es tractaria d’una qüestió transversal pròpia del consens social.

Josep Pimentel dóna veu en els treballs i en la conferència a persones que no han tingut veu en la història.
Així ens parlà de Elisa Sanz una nena que va haver de marxar refugiada quan amb el seu pare, anarcosindicalista que repartia pels carrers el diari “Solidaritat Obrera” van trobar-se amb una columna de refugiats i s’hi van afegir quan ja les tropes nacionales els encalçaven.
L’èxode de l’any 39 segueix essent el major èxode que s’ha produït a Europa.
Un altre data esfereïdora Més de 110.000 persones, més d’un 10 % de la població de Barcelona, l’any 1939 estava empresonada.
L’acció de grups de falangistes van implantar la llei del terror de manera indiscriminada i això va fer fugir a molta gent .
I també va comentar Pimentel que molta gent avui encara després de més de 80 anys té por de parlar. Els fills dels represaliats no han parlat moltes vegades,  sí en canvi els nets volen saber, volen descobrir que va passar amb els seus avis.
Els quatre passos fronterers Coll d’Ares, Puigcerdà, La Jonquera i Portbou aquell final de gener del 39 van quedar col·lapsats, primer perquè França va tancar la frontera per la poca previsió i després perquè arribava tanta gent que era impossible donar-les-hi acollida de manera humanitària.
Mentre l’exèrcit republicà intentava mantenir línies de defensa per evitar que els franquistes arribessin a topar amb l’allau de refugiats, mentre però eren bombardejats pels “nacionales” amb tota la crueltat que això representa.
El 27 i 28 de gener hi ha l’obertura de la frontera i els primers refugiats poden entrar a França.
Està documentat que pel Coll d’Ares van arribar a Prats de Molló, un poble de poc més de 1000 habitants més de cent mil refugiats. Era impossible gestionar aquest fet per més bona voluntat que hi posessin les autoritats locals.

Camp de presoners de Prats de Molló Foto: Roger Violet/L’Ilustration.

El tractament que van rebre per part de l’estat francès, el seu govern i les autoritat policials va ser un tracte degradant, indigne i repressor.

Els refugiats van haver de deixar pertinences al llarg del camí i van entrar amb poques possessions a França, però com a mínim tenien la certesa de que no els matarien, creien en França, era un país de la llibertat, però entren desbordats i sense saber el seu destí.

I el seu destí va ser els camps de concentració a les platges de Bacarés, Argelès o Sant Cebrià entre la sorra i l‘aigua i envoltats de fil ferrat o a Vernet dormint sobre la neu en ple hivern..
Josep Pimentel va donar veu a refugiats que mai, segurament, podrien haver explicat la seva vivència personal. Va ser èxplicit “no explico la història dels que van entrar a França amb passaport diplomàtic sinó d’aquells que no han tingut veu”.
Exposició commovedora, excel·lentment il·lustrada que ens va aportar una documentació singular i interessant sobre els exiliats (ell parla de refugiats) que l’any 39 van haver de marxar, els nostres refugiats i micro història perquè va il·lustrar la xerrada amb casos concrets de persones concretes, amb nom i cognoms que van protagonitzar la fugida forçosa.
Una gran aportació de Josep Pimentel a la memòria històrica.
Va acabar la xerrada amb un breu reportatge fotogràfic dels camps mentre sonava la cançó “Somos los tristes refugiados” cançó que cantaven en els camps de concentració amb interpretació de Ramon Muns.

Somos los tristes refugiados
a este campo llegados
después de mucho andar,
hemos cruzado la frontera
a pie y por carretera
con nuestro ajuar
Mantas, macutos y maletas
dos latas de conservas
y algo de humor,
es lo que hemos podido salvar
después tanto luchar
contra el fascio invasor.
Una magnífica lliçó d’història feta amb humanitat.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies