Close

18 maig, 2019

CONFERÈNCIA JORDI CAMINS JUST

 

Antàrtida , gel més enllà de la fi del món. Jordi Camins Just

El conferenciant explica com, partint d’uns estudis d’Advocat i dedicat a la professió d’economia i administració d’empreses, així com a la formació didàctica i a la divulgació dels efectes que el canvi climàtic causa en tot el planeta, es va anar convertint en expert glaciòleg a partir d’una atracció inicial, des de la infantesa, pel gel perenne que observava en els cims pirenaics i la constatació que no existia cap publicació sobre les glaceres dels Pirineus.
Des de l’any 1982 va començar a estudiar i fer el seguiment de les glaceres de tot el món, que ha visitat, explorat i fotografiat repetides vegades.
Per què interessa tant el gel? Perquè és el millor indicador de l’evolució del canvi climàtic. La fauna s’hi pot adaptar (per exemple: les cigonyes de Lleida ja no emigren a l’hivern a l’Àfrica), en canvi, el gel no es pot adaptar i, si augmenta la temperatura del planeta, es fon.
Ho observem amb les glaceres de la Maladeta i de l’Aneto, on en 25 o 100 anys, respectivament, les fotografies són més que significatives. El mateix ocorre si ens traslladem als Alps, al naixement del Roina i observem la llengua de la seva glacera. Les fotografies comparatives són aclaparadores.
Sobre l’Antàrtida hi ha dues teories: part dels científics afirmen que la massa de gel disminueix, mentre que d’altra creu que es manté i fins i tot augmenta.
Comencem per definir què és una glacera: gel glacial en moviment, que es forma en indrets on s’ha acumulat gran quantitat de neu, que no s’arriba a fondre. S’hi diposita més que no pas es fon. Es desplaça pel seu gran gruix i per la força de la gravetat, fins a uns 100 m., l’any.
Quina diferència hi ha entre el gel glacial i el gel ordinari? L’ordinari és aigua congelada; el glacial prové d’una transformació de la neu, que va quedant soterrada, l’aire que incorpora va marxant (parcialment) i es compacta. Se’n diu diagènesi de la neu i es produeix per pressió.
Què passa a les zones àrtiques i antàrtiques? Que la llengua s’acaba introduint al mar i fa plataformes de gel. Quan aquestes plataformes es comencen a fondre, es formen els icebergs, d’aigua dolça.
Els vaixells trencaglaç no tenen res a fer en el cas del icebergs, que , com se sap, només mostren el 10% de la seva massa. Ells trenquen la banquisa, que és la capa d’aigua salada que es forma quan el mar es congela.
Al casquet àrtic és important distingir les zones de glaceres i les de banquisa, que predominen. En canvi a l’Antàrtida s’hi acumula molta glacera perquè és un continent molt extens, de 14.000.000 quilòmetres quadrats, és a dir una vegada i mig més gran que Europa.
Allà, on la temperatura pot arribar a punxes de 93º sota zero, els gruixos de gel poden ser de més de 4 quilòmetres. No és que hi nevi molt – uns 2 cms a l’any – però la neu es va sumant i es desplaça amb vents que poden ser de més de 300 km/h.
L’Antàrtida, a diferència de l’Àrtic on hi viuen pobles inuïts, no és habitable.
La glacera més gran fa 500 kms de llargada i uns 65 kms d’amplada i té fronts de 80 a 120 ms d’alçada.
Qui hi pot anar a l’Antàrtida? S’hi va preferentment a fer recerca científica, però també per turisme ( persones amb molts mitjans).
Hi ha un Tractat Antàrtic, que originalment van signar 12 països i que actualment en té 53, dels quals només 29 tenen la categoria de “membres consultius” i dret a votar, que hi regula l’accés i estableix les normes per fer-ho. Per exemple: cal desinfectar el calçat abans de trepitjar el gel, només s’admeten uns combustibles determinats, no s’hi poden abocar cap tipus de residus…
El punt més proper per arribar-hi amb vaixell , des d’Argentina, és Ushuaia, gairebé 100 kms de travessa amb molt mala mar. S’hi va amb vaixells científics o turístics i un cop allà, es navega amb Zodiacs
El clima antàrtic, no té gaires precipitacions , però el cel sol estar ennuvolat. Quan s’arriba al centre del continent antàrtic, ens trobem amb sis mesos de dia i sis mesos de nit, i el fenomen del sol de mitja nit.
Pel que fa a la fauna, el que predomina és el pingüí, de tres tipus, com el cara blanca i el papua. El Tractat Antàrtic estableix que ells són els habitants de ple dret i nosaltres el intrusos. En la temporada més càlida fan la posta – es barallen molt per les pedretes amb què construeixen els nius – i neixen els polls, que han d’estar ja a punt, quan comença el pitjor temps, per a marxar al mar, on tenen l’aliment. S’alimenten de krill, un petit crustaci.
També hi ha mamífers marins: lleons marins, foca lleopard…, que són molt depredadors i fan dels pingüins les seves víctimes predilectes. A l’Antàrtida no hi ha óssos polars. I el més bonic, les balenes.
Les balenes són una espècie protegida, de la qual es poden trobar restes al gel: vèrtebres, costelles… N’hi ha de diverses espècies: la balena iubarta i la balena blava, l’animal més gran (pot fer 170 tones de pes i 140 ms. de llargada ) que ha existit mai.
A l’Antàrtida hi ha 70 bases de diferents països. La meitat estan obertes tot l’any i l’altra, només a la primavera i a l’estiu. N’hi ha dues d’espanyoles: la Gabriel de Castilla i la Juan Carlos I, a l’illa de Livingstone, on va treballar la Josefina Castellví, i on també s’ha posat el seu nom a un petit cim. Un vaixell de l’armada espanyola hi fa el transport i l’avituallament.
Els nord-americans, que són més rics , empren també els avions per al transport.
Quan un grup d’investigadors surt de la base, porten armilles salvavides de colors cridaners, per poder ser vistos amb claredat, ja que si cauen a l’aigua, la probabilitat de supervivència és de 1 ½ minuts. Per això, també, les zodiacs van de tres en tres.
Per desplaçar-se per les glaceres s’empren cotxes erugues i esquís, i s’estableixen marques clares per tornar a la base.
Què fan els glaciòlegs a l’Antàrtida? N’extreuen trossos de gel i estudien la seva composició. L’aire empresonat al gel pauta la seva edat, i estudiant-hi la composició química i la proporció de CO2, poden calcular l’edat del gel. S’ha trobat aire de fa 800.000 anys! També hi troben cendres volcàniques i restes biològiques.
En definitiva, es va destruint el gel? En part sí, és indiscutible, les llengües que arriben al mar es van fonent, i per això proliferen els icebergs. Però què passa amb les glaceres que no s’introdueixen en el mar? Doncs que creixen, que encara formen més gel.
La conclusió que se’n deriva és que la temperatura que puja és la del mar, però que la de l’aire encara no es prou calenta com per fondre les glaceres.
I això és una molt bona notícia: l’Antàrtida encara fa de refrigeració per al planeta i d’aquesta manera frena l’escalfament. Com una prova més, hi ha el cas d’un balener abandonat l’any 1915 que no s’ha bellugat d’allà on va quedar empresonat.
El conferenciat acaba la seva exposició amb la projecció d’una sèrie de fotografies espectaculars d’icebergs, glaceres i de recongelacions a partir de l’activitat volcànica, i explica que algunes vegades, quan vols tornar a embarcar, no ho pots fer perquè s’han desprès nous icebergs que bloquegen el pas. Per això és tan important anar preparat i amb molts queviures.
Finalment, recomana que anem a l’Antàrtida. Des de Ushuaia surten vaixells turístics a la temporada de primavera/estiu, que allà comença al novembre. I , si més no, que visitem les glaceres de la Patagònia, com el Perito Moreno.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies