Close

28 abril, 2019

ACTE LITERARI – CONCURS DE RELATS BREUS

LA FESTA LITERÀRIA

En el marc extraordinari de la Biblioteca del Museu Balaguer vam celebrar els lliuraments de  premis del desè  concurs de relats breus de L’Aula.

L’acte es va iniciar i tancar amb l’actuació del   Trio de Cambra del Conservatori ECMM de Vilanova i la Geltrú dirigits per  José Luis Bieito que ens van oferir  un parell de  peces del seu repertori habitual.

Mercè Foradada i Joan Martorell membres del jurat van fer diversos comentaris sobre els treballs presentats coincidint en la qualitat dels mateixos i van  esperonant als participants en seguir treballant per fiançar la seva capacitat literària. I així mateix es van fer crides a augmentar la participació en la propera convocatòria que serà ja la onzena.

De la lectura de l’acta del Jurat format per la Rosanna Lluc, en Joan Martorell, la Mercè Foradada i  l’Albert Sanabra en qualitat de secretari sense vot es desprèn que els guanyadors són :

En categoria de socis: CALIDOSCOPI – Tres contes curts –  de Dolors Juan i Hill

En categoria de no socis: COM UN LLUM DE CARBURO  d’Eva Pelegrí Margeli

Així mateix es van atorgar dos accèssits a cada categoria.

Accèssit categoria socis:  LA NOIA DE LA PLAÇA DELS CARROS  de Jaume Freire

Accèssit categoria no  socis: SEITÓ de Joan Carles Gonzalez Pujalte

La sòcia guanyadora  Dolors Juan i Hill  va explicar el transfons dels seus contes i ens en va llegir un, Sergi un préstec. Així mateix, en absència de la guanyadora de la categoria de no socis  es van llegir uns paràgrafs del conte guanyador en la categoria de no socis.

La vetllada es va acabar tot prenent una copa de cava i degustant un tall de rotllo de pasqua  als jardins del Museu.

Reproduïm els textos guanyadors :

En categoria de socis:

CALIDOSCOPI – Tres contes curts –

SERGI, UN PRÉSTEC.

Quan vàrem llogar la caseta davant el mar al poblet de pescadors, tot blanc i blau, ja esperàvem el Sergi, una càrrega preciosa que es formava en el meu interior.

L’olor de mar i el soroll compassat de les onades marcaven aquell temps d’espera.

Només en néixer, ja vàrem saber que era un ésser ben especial, un àngel que no plorava i de moviments lents, un xic desmanegats, com si es deixondís sempre d’un somni perenne.

L’estimàrem amb més tendresa encara i ens bolcàrem damunt seu com els nàufrags s’aferren a un derelicte que sura damunt de l’aigua.

El menut Sergi anà creixent, amb els seus ulls esbatanats i aquell cosset petitonet i fràgil. Era la nostra joguina més estimada, un nino que ens ocupava tota l’atenció.

La sorra entre els seus dits lliscava suau fent petites muntanyes d’arena, paisatges d’un món que desconeixíem.

Vàrem voler un fill nou que es gestava, a poc a poc, a ritme de llunes, i en complir-se el terme va néixer la Laura, ploranera i bellugadissa. Fou aleshores que coneguérem la dificultat de vestir un nadó inquiet i la contínua atenció perquè no caigués del bressol.

El Sergi era com un nieró, una joguina, viva però immòbil.

La Laura va aprendre a estimar-lo, entre banys i jocs al sorral.

De bon principi ja vàrem explicar-li que el seu germà era un nen en préstec, que no ens pertanyia del tot. Dient-ho així a la nena, ens preparàvem nosaltres mateixos, per arribar a entendre el fatal veredicte dels metges, que sense misericòrdia sentenciaren: “És un nen fràgil, tindrà una curta vida”.

Sabent-ho, gaudíem d’aquell regal efímer, cada jorn, i alliçonàvem la Laura de la sort de poder entrar en un món paral·lel al nostre, però diferent.

Dues criatures oposades en presència, però unides per la dèria de fer piles d’arena, en inútil competició per fer-les més grosses. Un lligam absurd, vist des de fora, però entranyable i gratificant per a nosaltres que el vàrem viure des de dins compartint l’esperit inexplicablement còmplice.

El Sergi, un jorn nefast, no va despertar-se més.

El préstec havia vençut, arribant al seu termini. Vàrem pagar amb la moneda de l’amor tot el que se’ns havia demanat. No ens quedà cap recança de deute. El Sergi va lliscar de les nostres mans, com la sorra, i ara només resta en els nostres cors com una gran muntanya d’arena inamovible.

EL DOFÍ VARAT.

 Qui primer el va veure va ser el xicot que cada matí passeja el seu gos per la platja. Un cetaci gros i gris panteixava a la riba, ofegant-se dins l’aire i amb mig cos ruixat per les onades.

Va allunyar el gos que bordava instintivament prop seu, mentre la impotència es barrejava amb la llàstima.

Més tard altres van atansar-se a la vora del cos de l’animal inert:

Mira, és un dofí que ha perdut l’orientació – digué al seu fill agafat de la mà, un senyor pragmàtic amb bigoti i gavardina.

Oh pobret!  Com pateix, com podem ajudar-lo ? – va preguntar una senyora compassiva, amant dels animals.

Això és culpa de la contaminació del mar i degut a la pol·lució de l’aire – va dir cridant un jove preocupat pel tema.

Jo crec que s’ha volgut suïcidar, no cal fer cap esforç per recuperar-lo – sentencià un derrotista, defensor de l’eutanàsia activa.

Entre tots amb una corda mirem de retornar-lo al seu espai vital – S’esforçava a cridar un vell mariner jubilat.

Cada un del nombrós grup que s’havia format al voltant, donava una solució diferent al problema, però ningú no va saber preguntar al dofí la causa del seu determini.

TARDA DE DIUMENGE.

Com cada diumenge a la tarda, les quatre amigues es trobaren per anar a passejar. Les quatre rondaven, més o menys, els setanta anys. La Carme, la soltera, era la més eixerida, moderna i desimbolta, la més decidida, la que les manava. La Lluïsa es deixava fer, vídua de feia poc, encara plorava per no res, no es treia el Jordi de la boca, talment com si fos al seu costat. L’Hermínia, vídua feia molts anys, era la portaveu de totes les notícies i xafarderies del poble i de vegades se l’havia de fer callar. La Maria estava divorciada, era una persona que semblava que no hi fos, callada, absent, discreta, massa sensible no gosava obrir la boca.

La tarda era càlida, un d’aquells jorns de juny quan els arbres de la Rambla exhibeixen la seva fullaraca verda, exuberant, i la gent envaeix tot l`’espai amb la seva xerrameca eixordadora.

Els costà una bona estona trobar taula per asseure’s a prendre un refresc.

Mira – cridà la Carme – allà s’estan aixecant de les cadires aquelles parelles, corre que no ens la prenguin !

L’Hermínia es va avançar decidida:

-Que ja se’n van?

Els altres, divertits, li contestaren:

-Sí, que no ho veu?

Ella s’excusà:

Bé, podrien anar al lavabo.

Tots quatre se’n van anar rient per l’ocurrència. Així que s’assegueren l’Hermínia començà:

Ja sabeu que la Cristina ha deixat el seu marit? Sembla que n’ha trobat un altre.

La Carme creuant les cames displicent i amb to autoritari sentencià:

Es veia avenir, era massa dona per a aquell homenet.

La Lluïsa encara no s’havia assegut, buscava un mocador dins la seva bossa de mà per posar-lo damunt el seient de la cadira per por a embrutar-se mentre murmurava:

Maleïts ocells, ho embruten tot, quina porqueria! No sentiu la pudor que fan aquestes plomes?

Que t’empatolles, tu i els ocells! – contestà la Carme, enfurismada – Estàs carregada de punyetes !

Però ella seguia remugant:

Em sembla que és la mateixa taula de l’any passat, quan vaig venir amb el Jordi, al cel sigui.

La Carme va contestar-li ràpidament:

No comencem,  Lluïsa. Mira, ja arriba el cambrer!

El sol a ponent es va reflectir a les vidrieres de la casa modernista, que fa poc havia estat llogada per una escola d’idiomes, un raig de llum groga va tenyir l’àmbit de taula i cadires. Només la Maria, la més callada i discreta de les quatre amigues, s’adonà del miratge, un besllum màgic i fugaç. Esbossà un lleu somriure que li feu entreobrir els llavis.

Dolors Juan  i Hill.

 

En categoria de no socis

 COM UN LLUM DE CARBURO 

                  

 “I l’esperança de ser confortat li dóna valor per sofrir”

(Marcel Proust)

Estic aquí esperant, com qui espera el cotxe de línia, que el meu fill em vingui a buscar. L’autobús arriba a la vila a dos quarts d’onze, però a mi m’agrada matinar per deixar-ho tot enllestit. Per descomptat que no passa pel davant mateix, ja que la meva borda queda als afores de la vila. Per accedir-hi cal caminar uns dos-cents metres per una sendera costeruda que fa un revolt cap a l’esquerra de la carretera principal, de manera que el mas queda amagat a la vista dels turistes i els oriünds de la vall, sota unes velles figueres que li procuren una bona ombra. El meu fill coneix bé el camí i el Nadal passat li vaig regalar un quatre per quatre justament per no tenir-hi problemes.

M’he planxat la camisa blanca i m’he posat l’abric de llana i la boina nova. Per viatjar s’ha d’anar ben vestit, encara que sigui a ca la nora. La xicota és de ciutat i, tot i que mai neva a ciutat, cal anar ben pentinat. Els pocs cabells que em queden me’ls pentino amb les mans humides de colònia, tirant-me’ls enrere i llestos. Mentre espero, delecto qui sap si serà el meu darrer cigar de l’Havana. Me’ls va portar el Nasi de Casa Miqueló. Aquest estiu va anar de vacances a Cuba i, com és sabut que m’agraden, va voler tenir amb mi aquest detall. Jo no he viatjat mai a l’estranger i crec que els havans que venen aquí els cultiven a un planter de Madrid. Bé, això m’ho va dir l’Higini, que d’aquestes coses està ben assabentat. La meva Virtuts, en pau descansi, afirmava que els fumadors passius corren gairebé tants riscos com els fumadors actius i jo no voldria que als meus néts se’ls posessin els pulmons fets una porqueria. Ves per on, crec que deixar de fumar, malgrat que sóc un fumador empedreït, és el menor de tots els mals que m’assolen.

Ara que el fred de l’hivern comença a fer-se sentir, se’m fa molt costa amunt traginar amb la llenya sobre les espatlles. Per això estic convençut que, malgrat que a la casa dels fills hauré de passar per l’adreçador, estaré més ben cuidat que no pas a una residència d’aquestes on es podreixen els vells que puden a pixats i naftalina.

De tant en tant, el cor em fa un salt quan sento a la llunyania la remor del motor d’un cotxe. No goso bellugar-me de sota la porxada, amb la maleta plena a petar de roba i regals per al Quimet i la Berta. Espero que els agradin les baldufes i l’estel que els he fet amb el torn de fusta. Temps enrere els hauria construït una cuineta o un cavallet, però tinc les mans massa maldestres per culpa del maleït Parkinson. A més, el seu pis és força petit comparat amb aquesta casa i no vull ni pensar la cara que hauria posat la meva nora si m’hi hagués presentat amb tantes andròmines, o potser sí, qui sap. Darrerament em costa recordar les cares de les persones i                  em doldria moltíssim oblidar els rostres de les persones que més estimo i que més he estimat. Un no és més que la seva pròpia memòria de manera que, si ells desapareguessin del meu cervell, jo no seria res.

Amb tot, allò que em sap més greu és no poder endur-me amb mi la Taca. Li he deixat aigua i pinso a la tremuja. Després m’he acomiadat del veïnat. La vila sencera no té més de vint cases, així que no ha estat gaire complicat. L’Enriqueta de Casa Currona no ha pogut contenir-se les llàgrimes, és tan bona dona… De la Taca no m’he pogut acomiadar perquè ja fa dies que no ha tornat del camp, però l’Enriqueta m’ha promès que tan aviat el seu fill Marçal surti a caçar i la vegi, se l’endurà al seu corral, ja que no és cap molèstia cuinar arròs amb pollastre per a un gos més. Jo he insistit a dir-li que no li posi els ossos, perquè aquesta gossa meva se’ls empassa sencers. La Taca és molt bona i obedient, llevat que és massa golafre i no mastega prou el menjar.

Agraeixo de tot cor totes les molèsties que l’Enriqueta es pren amb mi. No hi ha hagut un sol vespre que la dona no hagi vingut a portar-me el sopar, encara que estigui caient una calamarsada espantosa i que el camí s’hagi quedat negat d’aigua i de fang. Jo insisteixo que no cal que es molesti, que ja me’n surto prou bé amb una mica de brou i una llesca de pa. Però la dona, com qui treu ferro a la cosa, m’assegura que no li costa res apropar-me un plat calent i acabat de fer. Llavors li demano que doni records meus al seu marit i que li digui que, quan es recuperi de la ciàtica, sortirem junts a buscar caragols, com solíem fer abans, i que els cuinarem a la llauna amb el meu inconfusible allioli. L’Enriqueta fa que sí amb el cap, agafa la carmanyola del dia anterior i em respon amb un somriure contingut. De vegades l’he vista arrufant el nas i remugant quelcom gairebé inintel·ligible. Sospito que no veu amb bons ulls que no em mengi tot el menjar que em posa. Però sóc un home d’estatura més aviat inferior a la mitjana i, per tant, tinc un estomac petit, en consonància amb la resta del meu cos. La mare sempre deia que no vaig créixer gaire perquè només podíem permetre’ns les sopes escaldades i ben poca cosa més.

—Està tot deliciós, Enriqueta. Però darrerament he perdut la gana. En realitat he perdut la gana de tot. No t’amoïnis, la meva nora ja em posarà a ratlla.

—Valga’m Déu! Sobretot la teva nora! —sospira profundament—. Verge Santíssima! Coi, d’home…! —renega entre dents—. No fumis tantes cigarretes i tindràs més gana! És pel teu bé. El dia menys pensat la dinyaràs tot sol.

Després em desitja un bon viatge, em fa una abraçada i em diu que li faci molts petons als meus néts de part seva, mentre malda per contenir les llàgrimes amb un mocador i torna a xiuxiuejar unes paraules inaudibles a les meves orelles.

A mig matí en Bernat, un jove que ha vingut de lluny a fer de pastor en aquests boscos espadats i s’ha instal·lat a l’antiga Casa Esquerreret, s’enfila per la senda amb les vint ovelles i les cinc cabres del seu ramat, i em regala un formatge perquè el tastin els meus néts. També em puja tabac i vi del poble. «Si no m’acceptes els diners, no t’ho podré encarregar. I no t’afigures el greuge que em causaria tot plegat». Ell sap que no l’enganyo en aquest afer i no em jutja per no cuidar-me prou. Vatua l’olla! Sense fumar ni beure, d’on trec les forces per aixecar-me?

Tan sols són petits “luxes” que em permeto per mantenir el seny, malgrat que molts pensin que estic com un llum de carburo. A hores d’ara, encara hi ha gent del poble que s’estranya de veure’m parlar amb els morts. Sí, ves per on, que d’ençà d’un temps cap aquí m’he acostumat a parlar amb la Virtuts. Encara noto la seva presència a la cuina i a la cambra de dormir. Així que li parlo tothora, encara que no pugui veure-la, o en presència d’altra gent. Ells dissimulen o tracten d’oblidar el succés, com s’obliden totes les coses inexplicables, com ens acostumen a oblidar dels nostres avantpassats morts. Jo no puc, per més que ho intento. Sé que la memòria no és de fiar, sobretot perquè no acostuma a reproduir exactament allò que hem percebut o sentit. Però sense ella, què seria de mi sense poder treure profit de les meves vivències passades? Encara recordo quan era petit i la mare i jo ens quedàvem la nit de Tot Sants a casa, a recer del fred i de les ànimes perdudes. Entre la flaire del braser, els moniatos i les castanyes torrades, m’explicava històries de por sobre castells encantats, enigmàtiques aparicions, ànimes en pena condemnades a vagar per la terra que em mantenien llargues hores amb l’ai al cor.

A mitja tarda encara plovisqueja. Llavors m’adono que enyoraré l’olor de terra mullada, segur que a ciutat els carrers mullats no desprenen la mateixa flaire i li comento a la Virtuts. El Bernat torna amb el seu ramat i li faig saber que l’estava esperant perquè no m’havia recordat de dir-li que li he deixat les xiruques i les botes llargues de pescar al cobert perquè se les emporti. Jo ja no les necessitaré i seria una llàstima que ningú no les pogués aprofitar. En aquests moments és quan a un li ve al cap el vell poema d’en Bukowski: “Els morts no necessiten aspirina/ ni pena. /Suposo. /Però potser necessiten la pluja. /No sabates, / però un lloc on caminar. /No cigarretes, ens diuen /però un lloc per cremar.”

El xicot em dóna les gràcies i jo el convido a compartir una cigarreta. Sovint necessito convèncer-me que encara estic viu. I, ni que tan sols sigui per gentilesa, ell em pregunta com em va, i jo li responc que encara estic esperant el meu fill, ensems que m’esforço per fer un somrís. Per descomptat!, em respon, tu sí que en saps. Apa! Ens veiem demà.

Quan la llum del dia comença a minvar, sé que avui l’Oriol no vindrà amb el seu cotxe per endur-se’m a la ciutat, com també sé que l’Enriqueta em calla coses: em calla que a l’Higini el van enterrar fa un mes, igual que a la Taca. Ho sé perquè la tardor passada el meu fill va morir, i també la meva nora i els meus néts, en un atziac accident. Aquella tarda plovia de valent. L’atrotinat vehicle es va descontrolar quan passava per una bassa d’aigua, els pneumàtics desgastats van perdre el contacte amb el paviment i els quatre van caure per un barranc de més de dos-cents metres. Recordo l’enterrament de l’Higini, a l’Enriqueta agafant el cotxe de línia per arreglar els papers del notari perquè l’home havia mort abintestat i la dona es trobava amb un enrenou de ca l’ample. A la Taca, morta als meus peus, després d’haver-se escanyat amb un os de xai que havia pispat de les escombraries. Coi de gossa xaruga i golafre! Quan la hi vaig trobar, no hi havia res a fer.

Així doncs, no tinc cap menester que no sigui esperar la mort vivint una ficció que faci la vida menys feixuga, dementre espero que arribi la meva hora. Certament, la memòria barreja els fets reals amb els imaginats, per construir històries que potser no són veritables però sí menys pesaroses.

Si més no, fent veure que estic com un llum de carburo, no estic sol i és l’única manera que se m’ha acudit perquè els meus veïns no m’oblidin, perquè no m’abandonin i estiguin per mi. Hauria d’admetre que potser és una mica egoista per part meva. En un intent de descarregar la meva consciència diré que, enmig de la solitud immensa de la nit, no puc pensar en la crueltat que suposa arribar a vell, estar sol i no haver perdut la xaveta. Suposo que per aquest motiu el cervell de la Virtuts va decidir fer vaga i oblidar-ho tot. L’avui deforma el passat i ja no tornarà mai més a ser com era. Per contra la felicitat viscuda ens apropa als records més recòndits. Si hagués de rescatar un sol bon record, potser triaria la vigília de Santa Llúcia, amb els meus néts collint la molsa del pessebre. Aquí tinc verdet a mansalva però no crec que aquest any trobi els ànims suficients per muntar el pessebre tot sol. També tinc enguardiolats els diners del quatre per quatre que l’Oriol mai no va comprar-se, simplement perquè no els hi vaig oferir. Em sentia gelós de la meva jove i de tots els capricis que ell li permetia.

L’Enriqueta té raó: el dia menys pensat la dinyaré tot sol. Veuré com arriba l’Oriol per aquesta sendera costeruda i em pujaré al seu quatre per quatre. Tan sols espero que sigui aviat. Jo l’estaré aquí esperant, amb  la camisa blanca planxada, l’abric de llana i la boina nova. Travessarem la boira espessa. No ens farà por la tempesta ni la broma densa dels núvols perquè, a l’altra banda, amb un somriure d’orella a orella, ens estaran esperant el Quimet i la Berta, agafats de les mans de la Núria i la Virtuts.

A la llunyania se senten, distants, campanades tocant a missa. Comença a caure la fosca. Agafo la maleta i les bosses amb els regals, i entro a casa. Els deixo amb cura sota l’avet, perquè no s’aixafin les llaçades. No voldria que cap dels meus fantasmes es quedés sense regals aquesta Nit de Nadal.

Eva Pelegrí Margeli.                                            

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies