Close

16 març, 2019

CONFERÈNCIA PERE ANDREU JARIOD

 

Música i somriures.

Dèiem en la presentació de la conferència del Pere Andreu Jariod que semblava que la música clàssica i l’ humor anaven dissociats. Després però d’escoltar la seva xerrada que portava per títol precisament “ L’humor i la música clàssica” segur que hem canviat la nostra percepció sobre allò que històricament s’ha anomenat la música culta o la música seriosa.
Certament les formes i els rituals de la interpretació de la música clàssica està envoltada d’una litúrgia, la composició de les orquestres, els espais dels concerts, una certa sensació d’elitisme formal o el mateix vestuari dels intèrprets dóna una sensació de seriositat que a vegades no hauria de ser així.
La música genera sentiments i sensibilitats diverses que es poden expressar amb les llàgrimes i també per tant amb els somriures o les riallades. Només cal que l’obra musical tingui alguns elements d’humor, que els intèrprets hi posin la seva col·laboració i que qui ho rebi, els espectadors, tinguin la disposició de seguir la música.
Els tòpics de la música clàssica o seriosa venen donats també per les biografies i les imatges que hi ha dels grans compositors però en realitat alguns d’ells van “jugar amb la música” per fer una picada d’ull al públic. Sortosament amb el temps la percepció de la música clàssica s’han trencat ja, per part de directors i artistes, molts dels estereotips que durant molts anys han donat un aura de seriositat a aquesta música.
En les mateixes composicions ja s’hi poden trobar elements que donen a entendre que l’ humor en diferents graus està present en les composicions.
Així moviments com scherzo que vol dir broma ja podem entreveure per on anirà la seva composició, o bé altres com humoresca,o la bagatel·la que és considerada una peça sense massa interès i per divertir malgrat en tinguem exemples d’una gran popularitat com la coneguda Para Elisa de Beethoven, o altres moviments com burlesca o divertimento que ja amb el seu nom indiquen el tarannà que tindrà la seva música.

Després d’aquesta introducció Pere Andreu Jariod va presentar un seguit de compositors i obres que tenen algun punt d’humor o comicitat . Va començar per Adriano Banchieri del que vam poder escoltar el cànon del Festino, on, entre altres coses, es fan imitacions vocals de diferents animals amb sorpresa final que atrau l’atenció del públic i fa aixecar els somriures perquè alguns elements semblen fora de lloc.

Haydin va ser un altre compositor del que vam escoltar diverses obres carregades d’elements humorístics. La simfonia 94 anomenada La Sorpresa perquè entremig de la interpretació hi ha alguns aspectes que generen sorpresa a l‘espectador i per tant alguns elements d’humor. Ho feia amb la voluntat d’aixecar l’atenció del públic que en els segons moviments de les obres baixaven la seva atenció. La sorpresa els despertava i seguien amb tensió fins el final.
Divertidíssim va ser visualitzar un fragment del concert de Cap d’Any a Viena sota la direcció del Daniel Barenboim, la simfonia 45 “Els Adéus” en que mentre va sonant la música els músics van desapareixent de l’escenari. El fet és que Hayden va haver de fer una gestió perquè els seus músics podessin gaudir d’alguns dies festius amb les seves famílies i es va simbolitzar amb aquesta obra amb que el compositor jugava amb la sortida dels músics donant-se una situació divertida, estranya i esperpèntica damunt de l’escenari d’un director que cada cop tenia menys músics per dirigir.
Vam escoltar fragments de Beethoven i la seva primera simfonia i també una obra dedicada a Johann Mälze que és un dels promotors del metrònom en que el ritme sembla clarament el so d’aquest aparell.
De Puccini, vam escoltar l’obertura de Guillem Tell.
Va fer també una dissecció dels diversos fragments de l‘obra El Carnaval dels Animals de Camille Saint Saents en que hi ha diverses tonalitats i compassos adequats metafòricament als animals que conviuen en l’obra.

Va acabar la seva més que interessant exposició amb alguns aspectes més teatrals i així vam conèixer la història de la Florence Foster Jenkins, una cantant que era negada per la interpretació però que omplia alguns grans centres de música com el Carnegie Hall. Es diu que la gent hi anava per riure i divertir-se més que per gaudir de la seva qualitat musical que era gairebé nul·la.
Van poder veure també algunes imatges de grups musicals que de manera desenfadada i amb gags gestuals interessants interpreten música clàssica , o bé també projectes publicitaris que juguen amb la música i la sensibilitat humorística de les persones.
Una conferència de Pere Andreu Jariod molt interessant de la que vam sortir convençuts que la música clàssica és seriosa, sens dubte, però no està mancada, tampoc, ni d’humor ni de voluntat de sorprendre o divertir.

 

 

 

 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies