Close

28 octubre, 2018

PROPERA CONFERÈNCIA DIA 2 NOVEMBRE DE 2018

 

 

“Memòria de Maria Aurèlia Campmany” per Oriol Pi de Cabanyes

Enguany es celebra el centenari del naixement de l’escriptora i política Maria Aurèlia Campmany – L’Aula no ha volgut deixar passar l’ocasió per commemorar-ho i per fer-ho el proper divendres comptarem amb la presència d’Oriol Pi de Cabanyes que va ser deixeble de la Maria Aurèlia Campmany per parlar-ne. L’escriptor vilanoví ens oferirà la conferència “Memòria de Maria Aurèlia Campmany”. L’acte com sempre serà ales 7 de la tarda a la sala d’actes de la UPC.

Maria Aurèlia Campmany és reconeguda per la seva extensa obra literària i pels nivells d’influència i mestratge  que va tenir en les generacions de joves escriptors els anys setanta.

Va conrear la  narració i també el teatre

Feminista i activa lluitadora pels drets de les dones va ser regidora de l’ajuntament de  Barcelona.

Les seves dades biogràfiques : Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora de teatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques.

El 1947 queda finalista del Premi de novel·la Joanot Martorell amb Necessitem morir i el guanya l’any següent amb El cel no és transparent. El seu prestigi com a narradora li arribarà, però, el 1956 amb l’obra Betúlia. El 1959 funda amb Ricard Salvat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d’actriu, de directora i de traductora. També hi estrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixen dues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, El gust de la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968. Com a assagista, dedica nombrosos articles i estudis als temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalanes. Es dedicà també al guionatge de ràdio i televisió.
En el seu vessant de política és regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort.

Hem seleccionat entre els múltiples escrits sobre al Maria Aurèlia aquets dos per donar unes pistes sobre la seva enorme personalitat

 

El compromís social i polític

L’any 1967 va deixar definitivament l’ensenyament per dedicar-se de ple a l’escriptura. Amb Jaume Vidal i Alcover, el seu company des de 1968, va esdevenir també mentora i referent de joves escriptors de la Generació del 70, com Montserrat Roig, de qui va ser gran amiga, Terenci Moix, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, entre d’altres. Al costat de la seva dedicació plena a l’escriptura —ja fos assaig, narrativa, teatre, novel·la o l’article periodístic—, Maria Aurèlia Capmany es va convertir en una activista a favor de la llibertat i dels més desafavorits i en contra de la repressió franquista, fet que la va portar a participar en nombroses protestes, com la coneguda Caputxinada de 1966. L’activisme d’aquests anys a favor dels drets humans anava lligat, d’una manera inqüestionable, a la seva lluita per la llibertat i la igualtat de la dona. Lectora de Simone de Beauvoir i de Betty Friedan, la seva obra La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), la va convertir en capdavantera del feminisme a Catalunya i en un referent indiscutible per a les joves dels anys 70.

Com a traductora, va incorporar al panorama literari català les veus de dones, com Virginia Woolf o Marguerite Duras, i ella mateixa, a la seva obra, va introduir heroïnes que s’imposen enmig d’un món hostil i desigual.

Algunes de les seves novel·les més destacades d’aquells anys són, entre d’altres: Un lloc entre els morts (1967; Premi Sant Jordi, 1968), Feliçment jo sóc una dona (1969), Vitrines d’Amsterdam (1970), Quim/Quima (1971) i El jaqué de la democràcia (1972).

El seu compromís social i polític la va portar, l’any 1975, a la militància amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), i, a petició de Pasqual Maragall, es va incorporar a la candidatura municipal per fer-se càrrec de la regidoria de Cultura i de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, tasca que va desenvolupar de 1983 a 1991.

Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i presidenta del PEN Català (1979-1983).

Dels darrers anys són, entre altres obres, Lo color més blau (1983), El cap de Sant Jordi (1988), La rialla del mirall (1989), i les seves memòries: Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989). (Cultura.gencat.)

 

El feminisme

Maria Aurèlia Capmany, a més del seu paper cabdal en la cultura i intel·lectualitat catalanes de la segona meitat del segle XX, fou també una de les pioneres en tractar el tema de la condició de les dones i en elaborar, en diversos assaigs, articles i conferències, tot un seguit de teories feministes. Fou una dona que va lluitar per les llibertats individuals i col·lectives i, entre aquestes, per la igualtat de les dones. Condemnada, pel context històric i social, a tenir només com a objectius vitals els del matrimoni i la maternitat, Capmany va refusar aquest destí i es va construir com a persona, com a dona lliure i independent.

El feminisme de Capmany se situa en el moviment internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial, amb les teories de Simone de Beauvoir com a punt de partida. És un feminisme híbrid, basat en anàlisis culturals i literàries de textos i mites en què les dones hi són representades, descrites i definides, tot comparant-los amb la condició femenina de la seva època, i centrant aquestes anàlisis en el procés i resultat de la fabricació, per part del patriarcat, dels estereotips femenins i en com aquests persisteixen en els comportaments i valors socials. Capmany defensa el feminisme de la igualtat, critica els biaixos sexistes del projecte il·lustrat de la modernitat i l’exclusió de les dones dels àmbits socials i polítics, alhora que defensa una política d’igualtat i d’integració de les dones. Aquestes tesis són sostingudes i ampliades en tot un seguit d’assaigs que seguiran el camí que obre el 1966 La dona a Catalunya.

Si la seva tasca cultural i literària va tenir una gran influència en les generacions dels anys setanta, les seves teories feministes també han deixat petjada en les generacions posteriors, com seria el cas, pel que fa a ambdós llegats, de  Montserrat Roig. Les teories i els plantejaments de Maria Aurèlia Capmany, malgrat la distància, encara són totalment vàlids per entendre l’evolució històrica i la situació actual de la condició de les dones, les seves identitats o les anàlisis del subjecte femení.
(LletrA , Literatura catalana UOC .2010 Montserrat Palau)

 

El conferenciant , Oriol Pi de Cabanyes, és ja conegut a l’Aula ja que ha fet diverses xerrades i conferències sempre tractant temes d’interès cultural .

Al web de l’Associació d’Escriptors en llengua Catalana hi podem trobar aquest referència:

Novel·lista i assagista. 

De molt jove, amb disset anys, guanya la primera convocatòria de la “Crida als escriptors joves” de Serra d’Or i amb vint-i-tres anys ja obté el premi Prudenci Bertrana per la seva primera novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973). Per aquesta obra també rep el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la de l’any 1974. La novel·la té importància com a retrat de la joventut de l’època. Compagina la feina d’escriptor amb la docència i com a novel·lista també és autor dels llibres També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (finalista del premi Josep Pla de 1975) i Esquinçalls d’una bandera (1977; finalista del premi Sant Jordi de 1976). En el terreny de la narrativa breu publica l’obra Novenari d’ànimes (1978). 

Com a assagista, Oriol Pi de Cabanyes publica, conjuntament amb Guillem-Jordi Graells, La generació literària dels 70 (1971) i com a especialista en el segle XIX, és autor de les obres La Renaixença (1978), Apunts d’història de la Renaixença (1984) i Repensar Catalunya (1989), amb la qual obté el Premi Josep Vallverdú d’assaig l’any 1988. De la seva extensa producció també cal destacar el dietari Llibre d’hores (1975-1978) (1980) i el llibre de viatges Pel bell nord glaçat premi Sant Joan, 1995).

Col·laborador habitual en mitjans com Serra d’Or, Avui o La Vanguardia, Oriol Pi de Cabanyes ha estat director del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i de la Institució de les Lletres Catalanes, així com del Gabinet del Conseller de Cultura i del Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura.
Va ser vocal de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre els anys 1978 i 1980. 

Serà interessant escoltar  un escriptor parlant d’una escriptora. Memòria viscuda.

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies