Close

14 maig, 2018

CONFERÈNCIA JOAN SOLER BOU


Pompeu Fabra; Una tasca per a una esperança 

 El passat divendres, 11 de maig, el filòleg vilanoví Joan Soler Bou, va pronunciar la conferència “Pompeu Fabra; Una tasca per a una esperança”, emmarcada dins de l’ Any Fabra, amb què commemorem  la figura i l’obra de Pompeu Fabra, en el 150è any del seu naixement.

Joan Soler és coordinador del projecte “Diccionari del Català Contemporani” (DCC), que desenvolupa la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, sota la direcció del professor Joaquim Rafel i Fontanals. Actualment, el projecte DCC elabora el Diccionari Descriptiu de la llengua catalana.

L’Any Fabra commemora el naixement d’aquell enginyer químic a qui, tanmateix, se li va encomanar la direcció d’una epopeia filològica, d’una obra polièdrica que permetés l’estandardització del català per tal que esdevingués una llengua literària.

A finals del s. XIX i els primers anys del XX, convivien a Catalunya diferents maneres d’escriure el català, llengua mancada d’un corpus unitari. Prat de la Riba, conscient que el seu projecte de Mancomunitat passava per una llengua forta i útil en tots els registres, va cercar Pompeu Fabra i el posà al capdavant de la Secció Filològica de l’IEC, on s’havia de desenvolupar la important i imprescindible tasca de normativització de l’idioma malmès.

Fabra va plantejar dues línies d’acció:

  • D’una banda, calia arribar a conclusions sobre com s’havia d’escriure: Gramàtica, Normes ortogràfiques ( 1913).
  • D’altra, calia fixar el sentit i l’adequació dels mots: Diccionari (1917).

Pompeu Fabra va buscar sempre fer propostes sòlides i fonamentades, però va haver de lluitar contra l’oposició interna, dins del mateix IEC: Antoni M. Alcover, Joaquim Miret i Sans, A, Rubió i Lluch, Àngel Guimerà…

A partir del 1917, amb la publicació del Diccionari, aquesta oposició es va atenuar.

Entre les seves múltiples qualitats com a filòleg es va posar en evidència que era sistemàtic però alhora flexible. Com a exemples, sabem que era reaci a incorporar la l·l i volia substituir-la per la ll, perquè sabia que en la llengua oral era un ús en retrocés; i volia suprimir la h muda, per innecessària a paraules com poch, etc. El seu criteri només el va acabar imposant parcialment.

El primer Diccionari, aparegut l’any 1917, s’inspira en el model italià, manzonià. Posa les bases de la lexicografia catalana i li dóna un ús social. Té dues característiques principals:

  1. Fa un marcatge dels elements diferents en les definicions.
  2. Afegeix exemples d’ús.

El Diccionari General, definitiu, apareix quinze anys més tard, el 1932, i passa a ser de rang normatiu.

Malauradament, la guerra civil i l’exili posterior, trenquen la continuació del projecte, encara que en anys successius , el 1947 i el 1957, s’intenten noves edicions.

El 1985 hi ha un contenciós entre EDHASA i la Fundació Enciclopèdia Catalana, que és acusada de plagi.

A partir del 1983, l’IEC es planteja la creació de recursos per continuar l’obra de Fabra i fer-ne un corpus textual. També per fer una base de dades dels diccionaris. El Diccionari Descriptiu de la llengua catalana s’engega el 2000. I el 1995 es publica Diccionari de l’IEC1, i el 2007 el Diccionari de l’IEC2.

La tasca del s. XXI, amb la irrupció del món digital, ve condicionada per les noves eines i l’IEC contempla el recursos en línia per a tot tipus de diccionaris.

El conferenciant acaba la seva intervenció dient que Fabra es movia entre una tasca que calia fer i l’esperança d’aconseguir una llengua plena. Ara, l’IEC, pretèn la continuïtat entre una cosa i l’altra.

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies