Close

9 abril, 2018

PROPERA CONFERÈNCIA DIA 13 D’ABRIL 2018

La mort digna.

 Moltes vegades hem percebut situacions de persones que estan en la seva darrera  etapa de la vida i que pateixen o bé estan en estats que dissortament ja no poden ni tenir la qualitat de vida necessària ni el confort desitjable. La societat ha evolucionat en aquest sentit i ha estructurat possibilitats de generar el mínim trauma possible. Les diverses situacions de patiment en la recta final de la vida (i malauradament també en altres franges d’edat) ha portat a la creació de col·lectius que malden per trobar solucions que evitin aquests finals traumàtics pels malats però també per les seves famílies. Els Parlaments de diversos països també han fet  evolucionar les legislacions més modernes en aquest aspecte.

D’això anirà la conferència de divendres dia 13 a la Biblioteca del Museu Balaguer a les 7 de la tarda. La conferència anirà a càrrec de la Isabel Alonso que és la presidenta de DMD ( dret a morir dignament).

La mateixa Isabel Alonso es presenta en el seu bloc:  :. He estat professora d’Història de diversos Instituts d’Ensenyament Secundari de Catalunya: Capellades, Badalona, ​​Barcelona i Sant Boi de Llobregat, a més d’un brevíssim pas com a professora associada de la Universitat Autònoma de Barcelona. També he exercit la docència en centres educatius espanyols a l’exterior: a Rosario (Argentina), Londres, Maglie (Itàlia) i París, pels quals quinze anys de la meva vida els he passat a l’estranger.

Després de la meva jubilació, combino activitats de compromís social i polític, sobretot en l’associació Dret a Morir Dignament de Catalunya, de la qual sóc presidenta en l’actualitat

L’entitat DMD té els següents objectius:

Donar suport a investigacions relacionades amb la mort i la llibertat de l’ésser humà per escollir racionalment el seu destí personal.

Promoure un clima d’opinió pública favorable i tolerant amb els fins de l’Associació, i amb el màxim respecte envers les diferents opinions.

Buscar el reconeixement legal i social dels drets esmentats.

Defensar especialment els drets dels malats a estar informats sobre el diagnòstic i el tractament de la seva malaltia, en termes que pugui entendre, i a prendre les decisions sobre el seu tractament, inclòs el dret de rebutjar-lo, com també a disposar dels mitjans que es considerin necessaris per evitar-los sofriments.

Difondre el document de Voluntats Anticipades (Testament Vital) i vetllar pel seu compliment i pel respecte d’aquestes decisions preses de forma anticipada.

Atendre de manera personalitzada al soci al final de la seva vida: assessorament sobre drets dels pacients (rebuig de tractament, limitació de l’esforç terapèutic, testament vital, sedació terminal), recursos assistencials, etc.

Qualsevol altra activitat legal amb la intenció d’assolir els objectius de l’Associació.

En queda exclòs tot ànim de lucre.

Hem trobat molt interessant aquets fragment d’un article del Toni Vall al diari ARA :

“Durant deu anys la meva mare va anar desapareixent d’aquest món”. ¿Una pèrdua pot ser dolorosa i enriquidora alhora? La paradoxa pot manifestar-se amb tota la cruesa en molts moments de la nostra vida. A la Isabel li va passar mentre assistia a allò que descriu amb eloqüència en aquesta frase serena i punyent, que descriu el devessall de sentiments que encara avui li genera pensar en el lent però devastador procés degeneratiu que l’Alzheimer va infligir a la seva mare, a qui sempre hauria volgut recordar com la dona independent i lluitadora que va ser. Va criar vuit fills i va conduir fins als vuitanta-dos anys, però els últims temps de la seva vida va ser una altra persona. Durant l’última estada en una residència hospitalària va haver de suportar un tractament d’alimentació nasoplàstica extremadament invasiu i dolorós per mantenir-la en vida, cosa que a la Isabel la va marcar profundament i la va conscienciar a foc sobre la necessitat imperiosa de la dignitat vital aplicada a la decadència física i psíquica de les persones i, es clar, també a la mort. “M’alegro de tenir ara tota la informació possible sobre la qüestió, i espero no haver de passar, si em toca, pel mateix calvari que ella”, conclou. La mort digna, sí, el gran triomf de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD) impulsada a mitjans dels anys vuitanta -amb Salvador Pàniker al capdavant- i que avui presideix la Isabel. “Reivindiquem l’eutanàsia per a qui la vulgui però avui en dia també els medicaments pal·liatius són molt útils”, concreta. I celebra que a partir de casos tan mediàtics com els de Ramón Sampedro i del metge de Leganés Luis Montes es va aconseguir matisar el Codi Penal que, fins llavors, en l’article 143 preveia càstigs severs per col·laboració amb el suïcidi.

La Isabel parla amb orgull d’aquesta batalla lliurada i guanyada, i en fa proselitisme perquè el tabú social sobre la mort pugui esvair-se cada vegada més i qui sap si un dia puguem parlar-ne i prendre decisions. “Per què hem de perdre la dignitat just al final de la nostra vida?” En el fons d’aquesta pregunta hi ha la veritat d’algú que ha dedicat la seva al compromís polític, social i educatiu. El que m’ha explicat fins ara és tan sols un capítol recent d’un trajecte intens que ella ha conduït amb determinació, sense certeses però amb moltes intuïcions, que comença quan de molt jove ja somiava que volia treballar a l’estranger. I ho va aconseguir. La carrera d’història i les oposicions guanyades -no sense angúnies i entrebancs- de professora d’institut la van portar a exercir 33 anys de mestra d’història. Ha treballat en escoles catalanes i també a França, Itàlia, Anglaterra i l’Argentina. Tants anys d’ofici l’han fet valorar especialment el contacte constant amb els joves com a fórmula infal·lible de mantenir viu i fecund el pensament, d’absorbir sempre els influxos regeneradors de la joventut i alhora intentar-los transmetre valors de responsabilitat. És una feina que ha sigut poc valorada, considera. Millor que no parlem, doncs, d’aquella concepció neoliberal de nou encuny que considera els mestres figures supèrflues, fàcilment substituïbles per falòrnies digitals. Ho té claríssim: com es pot explicar amb paraules la sensació que un mestre experimenta quan es troba un antic alumne que li agraeix com va ser d’important que els seus camins es creuessin?

Recordeu que canviem el nostre emplacem habitual: la conferència serà a els 7 de la tarda  a la Biblioteca del Museu Balaguer.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies