Close

27 març, 2017

FINS SEMPRE, ROSÓ

Divendres 24 de març, el cos tan menut, en aparença fràgil i tanmateix ple d’una extraordinària energia de la Rosó Esteva i Salichs va decidir descansar. I la Rosó ens va deixar.

Des de l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf, l’Aula, se’ns fa difícil de pair.

Diuen que les persones només marxen quan les deixem de recordar i, si és així, aquesta dona singular serà encara molt de temps entre nosaltres, perquè ni voldrem ni podrem ni sabrem oblidar la dona i la persona que ha estat tots aquests anys.

Els companys i companyes que des dels inicis compartien l’aventura de l’Aula evocaran les seves tan singulars empenta i il·lusió per dur endavant el projecte d’aquesta associació que va ajudar a néixer, a créixer i a consolidar-se, la recordaran sempre en la seva participació a classes, tallers i sortides, i enyoraran l’amistat i companyia de tantes vivències compartides; els més novells la visualitzarem, sobretot, en la conferència dels divendres, asseguda en una de les butaques centrals de les primeres files de la Sala d’Actes de la UPC, amb els seus ulls oberts i vius, l’oïda parada i l’actitud atenta i participativa i trobarem a faltar els seus comentaris desperts i tenyits d’ironia.

Tots, veterans i arribats més tard, ho farem amb la sensació d’una pèrdua irreparable i un petit somriure agraït per haver tingut la sort d’haver fet un tram de camí, llarg o curt, al seu costat.

Quan l’any passat vam celebrar un aniversari important, els 25 anys de vida de l’Aula, vam demanar-li que ens remarqués un moment especial dels que hi havia viscut: “ … una cosa que em va emocionar és quan vam anar al Canigó, al monestir de Sant Martí. Primer, l’accidentat del viatge, amb el jeep aquell, que tot d’una et veies a l’abisme i tot d’una et veies al cel…”, revivia entusiasmada, amb espurnes d’alegria sense edat als ulls, per acabar afirmant que l’Aula li havia aportat una obertura a la Cultura, però per damunt de tot, un afecte profund: “A més no ho sé, me l’estimo”.

Una dona amb la personalitat, amb l’entusiasme i una vitalitat com la seva, no ens deixarà mai del tot. Cadascú de nosaltres en servarà un record més o menys personal, íntim o anecdòtic.

I permeteu-me que deixi aquí el meu. A començament de l’estiu passat vaig anar a casa seva per una gestió relacionada amb l’Aula. La imatge que m’hi vaig endur, és de les que no s’esborren mai perquè és massa bonica. La Rosó seia en una cadira a la vora del balcó obert, on recordo algunes plantes oloroses: menta, espígol, alfàbrega… o alguna semblant. Davant d’ella, una petita taula, a la manera de despatx, on tenia obert un exemplar d’Els germans Karamazof, i una llibreta per perdre’n notes. A la mà un llapis ben afilat. “M’he proposat llegir aquest llibre tan gruixut però que m’han dit que diu coses importants de Déu. A veure si me’n surto”. Tenia 90 anys i tota la vida al seu davant.

Fins sempre, Rosó.

La Junta de la teva Aula i tants amics i amigues que hi has deixat et portem al cor i sabem que des d’allà on siguis, estaràs amb nosaltres.

Mercè Foradada

 

 

 

 

 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies